Entrevista a Xavi Lorza copilot de ral·li
Entrevista a Xavi Lorza copilot de ral·li.
Xavi Lorza és un copilot de ral·lis de Canet de Mar. Durant la seva llarga trajectòria ha competit al costat d’uns 40 pilots diferents, amb alguns en un sol ral·li i amb d’altres, en molts. Va començar a córrer com a copilot en un Ral·li Lleida l’any 1982. L’any 1986 va guanyar el Volant RACC. A partir d’aquell moment va anar millorant fins que l’any 1994 va competir amb Salvador Servià al Ral·li de Catalunya i varen acabar en 3r lloc. L’any següent el van trucar altres pilots, com Claudio Aldecoa, que acabava de guanyar el campionat d’Espanya de ral·lis de terra. Després va córrer amb Salva Cañellas, i ja finalment amb Joan Vinyes, amb qui va tenir un greu accident.
L’accident en el Rally de Avilés del 2005 va canviar la seva vida. Què va suposar per a vostè aquella situació límit?
Aquell dia va ser molt trist per al món dels ral·lis i per al meu. L’accident em va deixar en el cotxe durant 1’15”, més o menys. El pilot va sortir del cotxe i vaig haver de fugir jo pel meu compte amb la pelvis trencada. El pilot no hi va poder entrar pel foc, era el primer tram del dia i portàvem el dipòsit ple. Va ser una història que no li desitjo a ningú. La meva porta es va quedar tancada i vaig sortir per la del pilot, que condueix molt a prop del volant.
Com va ser el procés de recuperació física i psíquica?
La recuperació física va durar fins que vaig dir prou. A la Vall d’Hebron em van cuidar com si fos fill seu, i vaig aguantar 23 operacions a la cara i les mans, però vaig dir que prou, que ja estava bé. Havia d’anar de Canet a Barcelona cada dia, tot el matí, des de les 9.00 fins que acabés. Arribava a casa cap a les 3.00 del migdia i vaig estar així dos anys. Recordo les meves mans al principi, que no podien agafar ni un got… Al final, eren uns dits que funcionaven. Quant a la cara, em van proposar canviar-la (trasplantar-me’n una d’una persona que ja no la necessités), però vaig dir que no. Pel que fa a la part psíquica, vaig sobreposar-me i direm que no la vaig necessitar, tot i que vaig anar al psicòleg de Vall d’Hebron.
A partir d’aquell moment, que veu estroncada la seva relació amb la conducció, com es planteja un procés de superació personal i poder tornar a vincular-se a l’esport?
Amb l’esport mai no vaig perdre el contacte. Vaig treballar amb un preparador del nord que es diu RMC. Jo pensava en una cosa que em feia il·lusió, i era poder tornar a portar bicis de muntanya. I al final, cap a l’any 2016, vaig poder tornar a fer carreres i encara hi soc. Hi quedo molt enrere, però hi participo.
Xavi Lorza copilot de ral·li
Quan va tornar a poder pujar a un cotxe?
En un cotxe de ral·lis amb llicència i tot, fins a l’any 2020 no hi vaig pujar. La sensació quan diuen «1 min 30”; 5, 4, 3, 2, 1» és total. L’adrenalina, tot el que em dona un cotxe de ral·lis, és brutal: lligar-te l’arnès, posar-te el casc, poder parlar-ho tot amb el pilot i llegir les notes, és clar.
Actualment, quines activitats realitza vinculades amb el món del ral·li?
Ara faig tres coses: venc material per al pilot, per al copilot i per al cotxe. Vaig a «tallar carretera» quan ens contracten els pilots del WRC. I també corro amb la meva filla amb un Panda tot aixecat. Anem a córrer el Nomad Rally, que es fa al Marroc, dura una setmana i ens ho passem molt bé. I com diu la meva filla: «No corris papa, que aquí no guanya qui més corre, sinó el que arriba al final sense trencar el cotxe». En aquesta cursa, els vehicles són models SEAT Panda i tothom va igual.
Com veu l’esport del ral·li en aquests moments a l’Estat?
Veig la situació una mica trista. No m’agrada gaire, però esperem que tot el tema de la covid-19 passi, i a veure si revifa.
I en l’àmbit internacional?
Els pilots joves ho estan trencant tot: Solberg, Lappi, Fourmaux, Evans, Rovanperä… Porten uns cotxes de molts cavalls. I n’hi ha que tenen entre 20 i 25 anys.
Poder arribar a competir, avui en dia, és un camí difícil per a un pilot?
És molt difícil perquè els cotxes costen una milionada. I encara que sigui el ral·li més barat, no deixen de ser molts diners. Quan nosaltres començàvem a córrer, l’any 1986, amb una mica que et posava el pare i una altra mica el preparador aconseguies 100.000 pessetes i corries un ral·li. Avui necessites 20 vegades el que costava un ral·li d’abans.
Els protocols de seguretat han millorat amb els anys?
Sí, això ha millorat molt. La roba ha de ser ignífuga: cascos, guants, roba interior… A més, els ral·lis en si són més segurs. No puc assegurar, però, que el meu accident no pugui tornar a passar.
Entrevista: Albert Calls
Fotos Cedides