Publicat el 03/02/2009

Isabelle Huppert, Jean-Hugues Anglade, Xavier Beauvois
DIRECTOR: Benoît Jacquot
DURADA: 94 min

Sembla que el cinema francès ha trobat certa estabilitat tot i la crisi cinematogràfica -agreujada per l’econòmica. A occident, és clar, perquè orient és un altre món quant a producció i distribució, amb particularitats molt significatives a cada país i el continent africà un total desconegut tret d’honroses excepcions. Un model que Álex de la Iglesia, l’actual president de l’Acadèmia Cinematogràfica, (en curt, ja que en realitat té un nom molt més llarg) admira profundament i intenta fer funcionar a Espanya. Tant de bo aconsegueixi ni tan sols apropar-s’hi.
El fet és que això permet als francesos exportar no només les grans produccions comercials o les obres dels autors més consagrats, sinó tota una sèrie de petites pel·lícules d’autors unes vegades novells, unes altres experimentats però que romanen als marges, com és el cas que ens ocupa.
Benoît Jacquot és conegut probablement només entre els cercles més cinèfils, tot i tenir una dilatada experiència amb més de 15 pel·lícules dirigides. Una carrera personal i irregular, això sí.
Aquesta nova finestra que ens obre ens deixa veure un moment de la vida d’una pianista i compositora, interpretada per Isabelle Huppert, en que decideix trencar amb tot i desaparèixer. Un procés de redescobriment d’un mateix per la via radical.
L’estil de Jacquot és precís, aspre, una mica incòmode, però sempre al servei de les emocions i la psicologia de la protagonista. La mise-en-scène, que diuen els francesos, es mou entre el classicisme heretat de Robert Bresson i l’avanguardia de Michelangelo Antonioni. Incomparable, és clar, a l’art d’aquests i molts altres mestres, però amb la suficient força i personalitat com per deixar-se portar.
Per descomptat, aquesta pel·lícula seria inimaginable sense una actriu del talent de Huppert. Tot i que considero que un bon director sap escollir l’actor adequat de qui extreure allò que vol -independentment de la suposada qualitat interpretativa d’aquest-, aquesta dona ha aconseguit un lloc privilegiat al (meu) petit panteó dels grans intèrprets de la història del cinema.
En definitiva, una pel·lícula molt recomanable en cas de voler evitar la pedregada d’estrenes comercials d’estiu.

Deixa un comentari