Publicat el 25/07/2019

INTERPRETACIÓ
Agnès Varda
DIRECCIÓ Agnès Varda
DURADA 115 min
GÈNERE Cine dins del cine / Documental

La proposta de Varda por Agnès s’assembla molt a una classe magistral. La directora presenta, des de l’escenari d’un auditori, retalls de les seves pel·lícules, que es van projectant en una gran pantalla acompanyats dels seus comentaris. Com en el seu títol anterior (Caras y lugares), el públic observa l’esdeveniment passat pel filtre cinematogràfic. Aquí és on entra el joc de miralls: l’espectador no només acompanya Varda en les seves relectures, sinó que també pot rellegir cada un dels comentaris de la directora com a fragments d’una altra pel·lícula. Però el fort pes que la mirada de l’espectador exerceix en els seus treballs no impedeix Varda manifestar la seva. I no només en qüestions ideològiques: recordem casos de pel·lícules anteriors, com l’exhibició de les seves mans arrugades (Els espigoladors i l’espigoladora), la representació de la seva pèrdua de visió (l’esmentada Caras y lugares) o la plena consciència de trobar-se en la recta final de la seva vida (ídem). Varda sempre deixa constància de la seva presència, reivindicant la mà que sosté la batuta. Però ara ens trobem davant del seu últim treball, dedicat a reexposar la seva obra, que veiem des d’una plena consciència de pèrdua. Aquesta vegada assistim a una lectura que exclou completament la mirada de la directora.

En cert moment de la pel·lícula, Agnès Varda assenyala que les seves pel·lícules no són per a ella, sinó per al públic. Però, en certa manera, en aquest últim treball seu això sembla més aviat a l’inrevès. Gairebé sembla una autoconcessió que la directora es permet, un premi atorgat a si mateixa com a senyal de comiat. I de fet, si féssim l’experiment de projectar Varda por Agnès davant els ulls d’un espectador que no conegués l’obra de la directora (ni tampoc la notícia de la seva defunció), segurament descobriríem que no en podria fer més que una lectura pràcticament vàcua. I aquesta és, al meu entendre, la crítica que es podria fer a l’últim treball de la directora francesa. No obstant això, aquest joc dels miralls que aquí ens brinda no deixa de ser una dosi de nostàlgia molt agradable. I al capdavall, estem davant l’elegant tancament de la filmografia d’una autora de trajectòria gairebé excepcional i que sempre ha destacat per la seva infinita modèstia.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari