Publicat el 22/12/2010
INTERPRETACIÓ: Thanapat Saisaymar, Jenjira Pongpas, Sakda Kaewbuadee

DIRECCIÓ: Apichatpong Weerasethakul.

DURADA: 113 min

La Palma d’Or aconseguida al festival de Cannes ha fet possible l’estrena de l’última pel·lícula del director tailandès, traient-la del circuit de festivals de cinema a la qual s’hauria vist condemnada sense el premi. És un fet d’una gran transcendència que ha generat una gran polèmica entre la crítica especialitzada, ja que es tracta d’una obra de difícil accés fins i tot per al públic afeccionat al cinema més allunyat de l’estàndard de la indústria.
Es podria pensar que el premi, com quasi sempre, respon a qüestions extracinematogràfiques, però la veritat és que Weerasethakul ha filmat una obra mestra. Així de rotund ho dic. Gaudir d’aquest film, però, no és gens fàcil. Molts veuran tan llunyà el món que s’ens presenta a la pantalla que probablement acabin frustrant-se en l’intent d’identificar-se amb els personatges. La concepció del temps i de l’espai tampoc no són els acostumats a la ficció occidental, ni el tractament del so, ni les interpretacions dels actors.
És clar que s’hi podrien establir relacions amb el cinema europeu, però no cal. El mateix Weerasethakul ha parlat de la inspiració en un cinema popular tailandès que forma part del seu imaginari infantil, com ho fan també els còmics d’aventures i les llegendes de l’interior del seu país. Gràcies a la capacitat del director de transformar les influències en sensacions, el no tenir coneixement d’aquest material no impedeix entrar en la realitat que ens presenta. El fet globalitzador adquireix aquí una dimensió molt més humana, de manera que una sensibilitat local es transforma en una experiència que traspassa els límits de la figuració, i arriba a un nivell quasi abstracte.
La ficció que ens proposa Uncle Boonmee… es podria catalogar de fantasia onírica, però el naturalisme amb què apareix l’esperit de la dona morta del protagonista, o el fill transformat en un mico de lluminosos ulls vermells i com passen a formar part de la realitat porten l’obra molt més enllà dels gèneres. La jungla juga també un paper important, sempre present i inassolible, la naturalesa amplia els límits de l’enquadrament de la pantalla, de manera que fa créixer el món de la pantalla.
La plasticitat de l’obra pot semblar una mica manierista, però l’equilibri entre el preciosisme i la narració està perfectament estudiat. L’univers de la pantalla és totalment coherent en tots els sentits i
Weerasethakul domina a la perfecció el llenguatge per exposar un seguit de sensacions i plantejaments, tant polítics i socials com espirituals, sense necessitat de discursos prosaics. La poètica amb què planteja el film està al servei de l’univers que ens vol mostrar, no es tracta d’un exercici retòric buit.
En definitiva, una pel·lícula que només els espectadors més curiosos i amb menys prejudicis podran gaudir, encara que recomano a tot afeccionat al cinema que li doni una oportunitat, perquè agradi o no, avorreixi o meravelli, em sembla una de les pel·lícules clau per entendre el cinema i les sensibilitats en general d’una regió que creix ràpidament en riquesa artística.

Deixa un comentari