Publicat el 01/06/2011
INTERPRETACIÓ: Sun Honglei, Xiao Shenyang, Yan Ni, Ni Dahong, Cheng Ye, Wang Xiaohua
DIRECCIÓ: Zhang Yimou
DURADA: 95 min

Darrere d’aquest desmesurat títol s’amaga l’últim experiment de Zhang Yimou: un remake de l’òpera prima dels germans Coen, Sangre fácil, però ambientat a la Xina imperial. Per als despistats, cal recordar que Yimou es va guanyar el prestigi entre la crítica i el públic internacionals amb meravelloses pel·lícules com Sorgo rojo, Semilla de crisantemo, Linterna roja, ¡Vivir! o El camino a casa, entre d’altres. Amb l’arribada del nou mil·lenni va decidir donar un gir total a la seva filmografia i va sorprendre propis i estranys amb Hero, en la línia de Tigre y dragón d’Ang Lee, un espectacle d’arts marcials, exageradament estilitzat i molt lluny del realisme costumista de les seves anteriors obres. Un camí que el va dur a dirigir la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Pequín com a cineasta oficial del règim.
Amb Una mujer, una pistola y… Yimou vol retorçar les coses una mica més i es llença de cap a fer una adaptació argumentalment molt fidel d’un film noir que s’ha convertit en tota una obra de culte (encara que no estigui entre les millors obres dels Coen). Si la pel·lícula d’aquells ja era un atreviment que retorçava els codis propis del cinema negre afegint el seu característic sarcasme, Yimou afegeix l’espagueti western i l’òpera xinesa (sobretot en la construcció i interpretació dels personatges) a la barreja, amb petits tocs de cinema hongkonguès.
El resultat és un grotesc espectacle visual, amb uns paisatges impressionants filmats amb una gran perícia, un humor massa llunyà per al públic occidental i un argument potent però de ritme irregular. És curiós com contrasta la universalitat del relat dels Coen amb la localitat de l’humor emprat en la pel·lícula. Això sí, just quan l’espectador pot pensar que Yimou li ha pres definitivament el pèl, arrenca un intens bloc on el director xinès demostra que no ha perdut un sol gram de talent: sense diàlegs, amb un treball de so impressionant i un ferm pols narratiu es desenvolupa el nus central de la trama fins al tràgic clímax final.
En definitiva, es tracta més d’una extravagància que d’una obra seriosa, però demostra que Yimou no es pren massa seriosament a si mateix i que roda el que li ve de gust. Recomanable? Doncs, la veritat, no sé què dir, és en part entretinguda i no deixa de ser una raresa interessant, però si hom pensa que es trobarà amb una altra La casa de las dagas voladoras, es durà una profunda decepció.

Deixa un comentari