Tron: Legacy

Les vacances de Nadal són una època en què s’estrenen moltes pel·lícules dirigides al públic infantil i adolescent. Tron: Legacy apunta també un públic una mica més adult a través de la nostàlgia d’aquells que van veure la primera incursió dels efectes especials generats per ordinador quan eren uns marrecs. Aquelles imatges, ara risibles, van quedar inserides en l’imaginari de gran part de la meva generació i van fer de Tron una pel·lícula de culte.
En realitat, l’únic interessant d’aquella primera aventura digital és el primitivisme de les imatges digitals -i, probablement, només sigui interessant per a la generació que va créixer paral·lelament al desenvolupament de la tecnologia digital-, ja que l’argument i el transcurs de l’acció estan plens dels clixés habituals en una cinta d’aventures. No hem d’oblidar que Disney no s’ha caracteritzat precisament per cercar noves narratives, sinó per maquillar les aventures romàntiques del s. XIX amb un vel de contemporaneïtat i continuar fent caixa sense més preocupacions. De fet, l’original Tron va ser una pel·lícula molt arriscada que va ser possible realitzar gràcies que va passar bastant desapercebuda a ulls dels caps de producció de Disney en estar pendents de pel·lícules amb pressupostos molt superiors.
Aquesta nova versió, entre la continuació i la reformulació de l’original, no és res més que una gran campanya de màrqueting per vendre un altre cop els mateixos tòpics. Ni tan sols la participació del duet francès de música electrònica Daft Punk com a encarregats de la composició de la banda sonora aporta la modernitat necessària suavitzant els sons purament digitals amb una orquestració més clàssica.
És clar que tampoc no buscaven res més, i sentir-se defraudat seria enganyar-se un mateix, però es troba a faltar quelcom més que una altra pel·lícula d’acció lineal i predicible. És desconcertant com el que es coneix avui com a ciència-ficció està tan desvinculat de l’evolució del gènere literari. Segurament el problema pressupostari ha afectat molt en aquest sentit, pel·lícules com Blade Runner van ser un desastre a la taquilla en el seu moment i uns anys més tard va començar a donar beneficis amb la venda i lloguer en vídeo.
Segurament el principal problema és la denominació de ciència-ficció quan en realitat s’està parlant de cinema d’aventures, com a molt d’aventures futuristes a l’estil de Jules Verne, però calcant els models de l’autor francès en comptes de reinventar-se. En definitiva, una altra passa enrere del cinema de crispetes.