Tossuderia tardoral

Tossuderia tardoral

Val a dir que entre els mesos de setembre i octubre s’acumulen dates molt assenyalades per a la nostra nació, dates que, any rere any, obren velles ferides de la nostra història però que, alhora, ens donen una força indestructible davant l’adversitat, perquè ens fa perviure a través del temps i de tots els paranys que els enemics de la nostra llibertat volen imposar-nos.

Si personalment tots tenim dret a la nostra llibertat –exercida, això sí, des del respecte més absolut envers tots aquells que ens envolten–, com a poble tenim exactament el mateix dret, com a mínim, d’expressar-nos sense que per això haguem de ser insultats, calumniats o, el que és molt pitjor, atonyinats.

És la rauxa contra la barbàrie, el seny contra l’estultícia. Poca cosa podem fer si no volem ser vilment atropellats per un tsunami primitiu que fonamenta el seu poder en la raó de la força i no en la força de la raó.

Ens acompanyen uns governants porucs, més preocupats per la conservació dels propis privilegis que pel desig legítim d’un poble que clama per una llibertat que, dia rere dia, li és negada contra tota raó i tot pronòstic.
Som afortunats de ser un poble que la petja del temps ha fet evolucionat i respectuós, però aquesta també és alhora la nostra gran debilitat, perquè ens impedeix el capteniment primitiu de l’ull per ull i dent per dent i ens obliga a esmerçar totes les forces a fer valdre la nostra raó, que és molta i variada i que, sense cap mena de dubte, preval en la nostra força.

Som un poble pacient, massa; tant, que a força d’utilitzar-la se’ns està acabant la paciència: a les lleixes dels magatzems ja n’estem sota mínims. Som un poble prudent, sí; tant, que fa més de 300 anys que encaixem derrotes sense perdre ni un bri de confiança en un futur ric i ple. Però atenció!, no som un poble mesell, no ens conformarem mai amb les engrunes, sempre mantindrem guspirejant el caliu de la nostra esperança i un dia, esperem que no gaire llunyà, aprofitant la deixadesa de l’adversari –convençut de la nostra debilitat–, la nostra fera ferotge, de bracet amb Sant Jordi i la princesa, cisellaran d’un bon cop de falç les cadenes que ens obliguen a romandre encadellats a una nació que no és la nostra, que ens menysté, que ens muny pel dret de conquesta fins a deixar-nos eixuts i que no ens respecta ni ens estima. És com la madrastra del conte, que només mira per ella i pels plançons de sang pròpia.

Acabem amb la llum de l’esperança perquè tots sabem com s’acaben els contes de madrastres malvades. Poden passar molts anys sense entrellucar eixides, però el temps és inexorable i un bon dia la truita es girarà, els camps s’ompliran d’espigues i de roselles i la rosa de foc tornarà a engalanar el pedestal de la nostra història, que florirà amb bellesa infinita sense haver de sotmetre per això res ni ningú. Aquesta és la nostra fortalesa.

Regina Ferrando i Ferran
Trobaràs els escrits publicats
amb anterioritat a:
www.reginaferrando.cat
regina@reginaferrando.cat