Publicat el 13/04/2011
Toni Sala és conegut per ser l’autor del supervendes Petita crònica d’un professor de secundària, un llibre que reflecteix la seva experiència com a docent i que va tenir una gran repercussió quan va ser publicat, l’any 2001. Tanmateix, Sala havia entrat molt abans dins el panorama literari català amb el llibre de contes Entomologia (1997), que va ser guardonat amb el Premi Documenta. Posteriorment, a més, va obtenir el Premi Sant Joan de literatura catalana amb la novel·la Rodalies i, l’any 2005, gràcies a aquest llibre, li van concedir el Premi Nacional de Literatura que atorga la Generalitat de Catalunya. Nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1969, resideix des de fa temps a Pineda de Mar, on compagina la seva tasca d’escriptor amb la de dirigir tertúlies literàries a biblioteques com la Pompeu Fabra, de Mataró, o la Ilturo, de Cabrera de Mar, entre d’altres. El seu darrer llibre publicat és la novel·la Marina. Al seu bloc, www.tonisala.net, escriu regularment. Defineix aquest espai com “una mena de calaix per anar desant textos, d’accés obert.

La seva relació amb les lletres ve de lluny, ja va estudiar literatura catalana a la Universitat. Sempre ha tingut clar que volia ser escriptor?
No ho sé. Suposo que la literatura és una manera assequible d’alliberar la creativitat. No necessites estudis específics ni inversió de capital.


Per què va encaminar la seva vida professional a dedicar-se a l’ensenyament
Transmetre coneixements és un plaer. També és una forma d’agraïment als que van passar-te’ls a tu. És una cadena i d’alguna manera havia de guanyar-me la vida.


Els seus anys com a professor, la publicació de la seva crònica i les tertúlies literàries en les quals participa, són conseqüència d’un afany divulgatiu de la literatura per part seva?
Sí, tal com dic a la resposta anterior. La millor manera de divulgar la literatura és a través de la literatura mateixa, si no l’única. El tracte directe amb les persones també aporta molt.


Què el fa decidir-se per un llibre o un altre a l’hora de triar les lectures de les tertúlies literàries?
L’art, qualsevol mena d’art, ve de l’ambigüitat. Això vol dir que admet lectures diferents. Il·luminar lectures específiques: això fan els bons llibres. Són aquests els que procuro prescriure.


És el mateix criteri que fa servir a l’hora d’escriure sobre un tema o un altre als seus llibres?
Entre la lectura i l’escriptura no hi ha tanta diferència com sembla. Un bon escriptor és sobretot un bon lector. Un bon lector no té perquè escriure, però em sembla que ho podria fer. Sí.


De quina manera influeixen les seves lectures en allò que escriu?
De la mateixa manera que, en una conversa, t’influeix el que t’acaba de dir un interlocutor.


Quina resposta obté per part del públic que assisteix a les seves tertúlies?
Quan algú et dóna a conèixer un bon autor, et fa un favor comparable a quan algú et presenta una persona que acabarà sent una gran amiga teva. És una feina molt agraïda.


Hi ha diferències remarcables entre els lectors de les biblioteques que participen d’aquestes tertúlies?
I tant, i és la gràcia. La riquesa humana queda al descobert.


La seva experiència en aquestes activitats es veurà reflectida en un proper llibre algun dia?
No se m’havia acudit. No en tinc ni idea.


Considera que a Catalunya estem a un bon nivell d’activitats literàries en relació als estàndards europeus?
Els grups de lectura van començar a funcionar als països anglosaxons i ara s’han estès. La literatura té un pes molt determinant a la nostra nació, perquè està lligada a la llengua. Per defecte de les altres activitats o per mèrits propis, això li dóna una presència que no tenen altres arts. També s’ha de dir que els últims 10 o 15 anys, la xarxa de biblioteques de la Diputació ha fet un salt espectacular. És de les millors coses que han passat a Catalunya últimament, la renovació de les biblioteques.

La gran repercussió de Petita crònica d’un professor de secundària ha estat un trampolí o un llast? I la novel·la Rodalies?
Bé, tot té els seus contrapesos. Però el trampolí està molt per sobre del llast.


Com veu la literatura catalana actual?
Perfectament, gràcies.


Perfil: Un escriptor amb molts registres
Toni Sala va arribar al grup públic amb l’obra Petita crònica d’un professor de secundària (2001), en la qual entrava de ple en el món de l’ensenyament i obria interrogants i reflexions sobre el sector que encara perduren; de manera que aquest treball es va convertir en una obra de referència. Prèviament, l’any 1997 havia guanyat el prestigiós premi Documenta amb el recull de contes Entomologia i el 1998, amb la novel·la Pere Marín va recollir l’aval de destacades crítiques. La seva literatura ha portat a l’avorrit panorama literari català temàtiques actuals i d’un cert risc: Goril·la blanc, publicat el 2002, una original biografia de Floquet de Neu o també Un relat de la nova immigració africana, l’any 2003, que ens acosta un tema molt pròxim per a la gent de la nostra comarca i fa alhora una perspectiva de les noves migracions. Rodalies, el 2004, li va suposar el premi Sant Joan i el Nacional de Literatura l’any següent. Aquesta novel·la, traduïda a d’altres llengües, és molt contemporània i emmarcada en un context fàcilment identificable en la comarca del Maresme. Acosta el lector a les angoixes de la vida més actual a través d’un personatge d’ara i el seu desig de desaparèixer. El 2005, Sala publica Quatre dies a l’Àfrica, literatura en clau de viatge però amb el seu toc personal. El 2006 treu el llibre Comelade, Casasses, Perejaume, sobre aquests tres importants creadors i artistes catalans. L’any 2007 surt al mercat Autostop, un viatge a peu per la Catalunya actual. La seva darrera obra, publicada el 2010, és la novel·la Marina. Precisament, d’aquesta obra, s’ha dit: “Amb l’escenari abrupte de la Costa Brava com a fons, Toni Sala ens ofereix una novel·la continguda però intensa sobre els esforços per viure en un món que ens constreny al buit i a la paràlisi, així com a les pèrdues i els guanys que comporta el pas del temps. Com ja va fer amb les seves dues novel·les anteriors, Pere Marín (1998) i Rodalies (2004), l’autor torna a enlluernar-nos amb la mateixa mestria estilística, fermament arrelada a les fonts literàries catalanes més clàssiques, que li va valer el reconeixement de la crítica i dels lectors.

Deixa un comentari