Publicat el 18/05/2011

INTERPRETACIÓ: Rinko Kikuchi, Kenichi Matsuyama, Kiko Mizuhara, Tetsuji Tamayama
DIRECCIÓ: Tran Anh Hung
DURADA: 133 min

Haruki Murakami s’ha convertit en tot un escriptor de culte. Té tota una legió de seguidors que creix amb cada obra que publica. Entre la crítica literària no hi ha unanimitat a l’hora d’avaluar les seves novel·les, uns el titllen de superficial mentre que d’altres hi veuen una coherència i una honestedat pròpies d’un gran autor. Sigui com sigui, és probable que Murakami ja s’hagi fet un lloc entre els novel·listes contemporanis, sobretot entre les generacions més joves i no passarà desapercebut a ulls de la història literària.
D’altra banda, Tran Anh Hung, d’origen vietnamita però educat a França, també s’ha guanyat certa reputació, primer amb El olor de la papaya verde (1993) i, després, amb Cyclo (1995). Ambdues obres interessants, potser massa estilitzades per al meu gust, però que denoten una forta personalitat i un bon domini del llenguatge cinematogràfic. En aquesta ocasió, però, el repte és força complicat. La novel·la Tokio blues té certs aspectes que la fan bastant difícil d’adaptar a la gran pantalla, almenys de manera literal. Sempre es pot optar, és clar, per extreure l’esperit de l’obra i apropiar-se’l com si fos el d’un mateix per plasmar-lo amb més o menys llibertat respecte de la narració original. El gran dilema de les adaptacions: ser fidel a l’obra o donar un punt de vista personal sobre l’obra.
Tran Anh Hung tria la fidelitat, però introduint aportacions que tenen a veure amb certes senyes d’identitat que ja apareixen a les seves anteriors pel·lícules (els líquids es fan omnipresents: sang, suor, llàgrimes, pluja). La intenció és bona, però no ho és el resultat. L’argument de la novel·la és ple de petits moments que sembla que no aporten gaire, però que en conjunt creen l’atmosfera que caracteritza les obres de Murakami. Tran intenta ficar a la pel·lícula la major part de les situacions, però, tot i la llarga duració del film, ha de retallar-les de manera abrupta perquè hi càpiguen totes. Amb això aconsegueix que el ritme durant bona part del film sigui absolutament caòtic, amb salts constants que no aporten pràcticament res, ni a l’argument ni al drama. Els diàlegs s’han transcrit pràcticament lletra per lletra, però sense el context que dóna la narració en primera persona de la novel·la. La significació dels espais i els paisatges, d’una plasticitat innegable, queda desdibuixada pel constant canvi d’escenari i acaba convertint-se en un exercici d’estilisme buit. A sobre, en l’última part de la pel·lícula la utilització de la música ressalta innecessàriament el dramatisme, apropant-se perillosament al melodrama.
És a dir, Tran Anh Hung ha volgut complaure tant als seus seguidors com als de Murakami i el que ha aconseguit és una obra imperfecta i manierista, que no crec que acabi d’agradar ni als uns ni als altres. Pot-ser els que no pertanyen a cap d’aquests dos grups hi troben quelcom d’interessant, però en termes estrictament cinematogràfics no és una bona obra.

Deixa un comentari