Tenet | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 10/09/2020

Direcció: Christopher Nolan
Interpretació:
John David Washington, Robert Pattinson, Elizabeth Debicki
Durada: 150 min
Gènere: Thriller, Acció, Ciència-ficció

«Has entès alguna cosa?», va cridar l’únic espectador de la desena filera a la senyora que seia tota sola a la zona més alta del cinema.
A la sala érem un total de set persones distribuïdes a l’atzar. Alguns amb mascareta, d’altres sense. Les escenes amb silencis realment deixaven la cambra muda, a diferència de mesos enrere, quan l’atmosfera de la pantalla es veia alterada pel cruixit de les crispetes.

Ahir vaig sortir del cine amb la sensació d’haver vist una pel·lícula al revés.

Tenet (o «Tenet», si ho llegim del revés) és una paraula anglesa que significa ‘principi’. Paradoxal. Només amb llegir el títol ja podem advertir la manca de linealitat amb què acabem topant en veure-la. Alguns crítics la cataloguen de «desastre». Permetent-me el luxe de contradir-los, penso que la paraula més adient seria «desordre». Però un desordre controlat, un desordre ordenat i ben portat, que pot suposar un autèntic caos per a aquells poc habituats a l’estil de Christopher Nolan, o almenys en un inici. Mirar Tenet és com trobar-se al pol nord amb una brúixola. Com una agulla donant voltes en totes direccions que només serveix de guia quan portes un bon tros de camí recorregut.

A mi la primera meitat de la pel·lícula em va avorrir. Al principi et veus bombardejat per onades d’informació inintel·ligible que només crea confusió en l’espectador. Imagineu-vos tota una hora de film en la qual no sabeu què esteu veient, i sigui el que sigui no sembla gaire interessant. És com muntar un puzle en blanc fins que de cop t’adones que el puzle ha creat per si mateix una forma, i totes les peces acaben adquirint un sentit. Un inconvenient? El temps. Passem massa temps en un llimbs de preguntes i respostes, però això ja és més un problema del cervell humà, perquè fins i tot un factor com aquest està ben justificat. L’avorriment inicial és el sacrifici que Nolan ha de fer per crear la complexitat d’un univers (quasi) perfecte. Una Tercera Guerra Mundial determinada per viatges temporals com mai no s’havia narrat abans. «Has vist Origen? Té un estil semblant a Tenet, però és més bona i s’entén millor», va dir la senyora del davant a la seva companya un cop érem al passadís. «Origen és una bona pel·lícula. Tenet és l’art del futur», vaig pensar. En arribar a casa vaig buscar informació sobre la projecció que acabava de veure. Mirant-la m’havia centrat tant en la història en si que no em vaig adonar que acabava de mirar una pel·lícula en què el protagonista no tenia nom. Una pel·lícula en què el protagonista no té nom i l’espectador ni s’adona d’aquest detall ha de ser una bona pel·lícula. Com a mínim així me la podríeu vendre a mi. «Soc el protagonista», deia en un parell d’ocasions.

Encara intento recordar en quin moment va ser que em va començar a agradar Tenet. Però això potser manca de rellevància quan estàs mirant una pel·lícula al revés i el temps no és lineal, i recorres els mateixos camins una vegada i una altra, i els principis són finals i els finals, són només inicis. Estem preparats per entendre aquesta pel·lícula?

 

Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com

Deixa un comentari