Tabú
INTERPRETACIÓ
Teresa Madruga, Laura Soveral, Ana Moreira, Carloto Cotta, Henrique Espírito Santo, Isabel Cardoso, Ivo Müller, Manuel Mesquita
DIRECCIÓ Miguel Gomes
DURADA 118 min
L’estrena més interessant de la setmana passada no és ni Django desencadenado ni Lincoln sinó aquesta petita joia d’un cineasta portuguès poc conegut. Tant la pel·lícula de Tarantino com la de Spielberg són molt previsibles, més del mateix, cadascuna amb les virtuts i els defectes propis dels seus directors, sense sorpreses de cap tipus.
Tabú, en canvi, és capaç de sorprendre, commoure i entretenir en un format tan oblidat com és el de la pantalla quadrada (aprofitant tot el negatiu de 35 mm, res de digital) i en blanc i negre. Una aposta arriscada que ens transporta del Portugal actual fins al Moçambic dels anys 70. Al contrari que en el cinema comercial i gran part del cinema d’autor, Miguel Gomes fuig de la naturalitat forçada, del pseudorealisme, per acostar-nos a una veritat mitificada.
Mentre que la primera part, ambientada en el present, ens narra la solitud de Pilar a través d’una posada en escena austera, la segona part ens trasllada a una Àfrica inspirada en l’imaginari col·lectiu del cinema, el còmic i la literatura on la càmera es torna lliure i la sobrietat deixa pas a la lleugeresa.
És clar que Tabú fa referència a la pel·lícula muda de 1931 on es van unir l’expressionisme de F.W. Murnau amb la llibertat formal del pare del documental Robert J. Flaherty. Dues maneres de fer cinema oposades que trobaven l’equilibri en aquesta obra sorprenent. Tot i això, l’homenatge al cinema mut s’allunya d’obres recents com la de Blancanieves (Pablo Berger, 2012) o The Artist (Michel Hazanavicius, 2011). Gomes utilitza la veu en off d’una manera excepcional, dota la història ambientada en l’Àfrica colonial portuguesa d’una màgia etèria fantàstica.
Gomes es revela, doncs, com un autor profundament personal però que sap establir vincles amb el públic d’una manera inesperada. La veracitat de les imatges de Tabú ens apropa a cada personatge sense saber pràcticament res del seu passat. El misteri envolta a tothom i el més mínim gest resulta revelador. Les històries mínimes de la primera part són, fins i tot, més atractives que l’aventura romàntica de la segona meitat.
En definitiva, una pel·lícula imprescindible per a tots els amants del cinema. Una joia que no ha de passar desapercebuda per molt que s’hagi estrenat a la vegada que les dues superproduccions previsiblement més taquilleres del mes. No us la perdeu!
Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com