Publicat el 07/09/2011
INTERPRETACIÓ: Joel Courtney, Riley Griffiths, Elle Fanning, Ryan Lee
DIRECCIÓ: J.J. Abrams
DURADA: 112 min

Gràcies a la unió dels noms de Steven Spielberg (com a productor) i J. J. Abrams (com a guionista i director) Super 8 ha sigut l’estrena que més expectació ha generat aquest estiu. De Spielberg poc es pot dir que no sàpiga tothom. Abrams també s’ha guanyat un lloc privilegiat en això de l’entreteniment audiovisual gràcies a sèries de televisió com Alias (2001-2006), Perdidos (2004-2010) o Fringe (2008-2011), però també com a productor de Monstruoso (2008) i director de la nova Star Trek (2009).
Evidentment d’aquests dos personatges només podia sortir una superproducció d’èxit assegurat, i així ha sigut. Crida l’atenció, però, que una pel·lícula d’aventures amb protagonistes preadolescents sembli estar dirigida, en canvi, a un públic adult. L’estratègia, és clar, és que els pares sentin una immediata nostàlgia pel temps en què s’ambienta la pel·lícula (transcorre l’any 1979) i arrosseguin els seus fills a veure-la farts ja de tant Harry Potter i Crepúsculo. Res de nou, Marvel ja fa temps que ho fa per mitjà dels superherois de còmic.
La nostàlgia per si sola no és suficient, així doncs Abrams i Spielberg carreguen la cinta d’efectes especials generats amb ordinador, i ho fan de la manera més espectacular possible. A més inclouen una mica de sentimentalisme en les relacions entre els diferents personatges, per tal que no els acusin de fer una pel·lícula buida. Amb uns tocs d’humor i una mica de tensió, s’agita fort i surt la pel·lícula de l’estiu.
Llavors, per què no és ni de lluny una bona pel·lícula? En part, perquè Abrams no és Spielberg, domina la tècnica però la seva direcció és absolutament impersonal, fins i tot mediocre en moltes seqüències; també perquè els anys 80 ja han passat, encara que sigui una obvietat, i intentar recuperar la innocència cinematogràfica del cinema d’aventures d’aquella època afegint només un grapat d’efectes digitals dóna com a resultat una producció freda, calculada i sense ànima.
Just abans de començar les vacances d’agost vaig parlar de Paul, que és ser la germana bastarda de Super 8, on la nostàlgia es veu sobrepassada pel cinisme i la ironia regnant. Les comparacions són inevitables i, segurament, Paul hagués pogut gaudir d’un major èxit si s’hagués estrenat després de Super 8 i no abans.
La pel·lícula és dolenta, però la nostàlgia i els efectes especials faran la seva feina i agradarà a molts dels fans de Spielberg i d’Abrams. Els espectadors més exigents serà millor que s’estalviïn l’experiència, en vindran de millors.

Deixa un comentari