Stoker

Park Chan-Wook ha demostrat ser un dels directors contemporanis que combina amb més eficàcia posada en escena carismàtica i serietat. Tal fet té a veure amb la facilitat amb què encaixen les dues premisses de les quals sol partir, que són la manera que té d’usar la càmera (com si fos un ull omnipresent que espia els personatges des de posicions inimaginables) i la indagació que fa en la psicologia humana (una espècie de desglossament de les emocions més controvertides de l’ésser humà). La unió d’aquests dos conceptes dota el cinema de Park Chan-Wook d’una estranya atmosfera teològica on els personatges són jutjats pels seus actes. Però el que fa més especial el seu cinema és que aquests personatges mai reben un judici convencional segons la moral a la qual estem acostumats.
Stoker és una mostra de creativitat renovada al servei de noves reflexions. De fet, podem pensar que aquell director que condemnava severament els actes agressius amb pel·lícules on la violència tan sols era un tràmit ja és aigua passada. El que ara descobrim és a un director que veu l’agressivitat com una necessitat biològica, un instint que s’ha de manifestar per evitar l’autodestrucció. I com és natural, aquest nou discurs requereix noves fórmules, ja que la violència ja no és un concepte nociu, sinó quelcom bell, addictiu. Si a Oldboy el protagonista era fortament castigat pels seus actes venjatius, a Stoker hi descobrim una moral segons la qual tota repressió és un acte reprovable, fins i tot la de la violència.
De fet, el nou treball de Park Chan-Wook recorda enormement l’obra d’Alfred Hitchckock: tots dos directors plantegen una societat fortament reprimida on l’única sortida és l’assassinat (recordem els casos de Extraños en un tren i La sombra de una duda). I per a aquest nou discurs, deia, Park Chan-Wook se serveix de nous recursos narratius, al mateix temps que es manté fidel al seu estil. Si en la trilogia de la venjança plantejava un llenguatge dinàmic per mostrar les diferents facetes venjatives dels seus personatges, a Stoker empra un estil més contemplatiu, ple d’imatges oníriques que dibuixen l’esquema psicològic d’Índia.
Parlem d’un canvi de discurs consistent en un salt del conte moral a la “senzilla” presentació de personatges. I és que, en realitat, Stoker no és altra cosa que el plantejament, nus i desenllaç del camí recorregut per Índia en el procés de descobrir-se a sí mateixa. En els treballs anteriors del director hi trobàvem personatges el creixement personal dels quals ens era descrit en petites pinzellades, per tal de centrar tota l’atenció en la seva interacció amb l’entorn. En aquesta pel·lícula, en canvi, som testimonis del naixement d’una personalitat, de la forja d’una identitat. I com ja he dit, és sorprenent la facilitat amb què Park Chan-Wook reinventa la seva creativitat segons un nou discurs, sempre mantenint els trets característics de la seva autoria i redirigint-los al nou terreny.