Publicat el 12/05/2022

Somiar és gratuït, il·lusionar-nos altra vegada pel sol fet d’estar vius.

 

Després d’un hivern que ha durat dos anys ben llargs, per fi ens arriba una primavera en condicions normals que ens convida a oblidar cabòries i a il·lusionar-nos altra vegada pel sol fet d’estar vius. Una il·lusió que va ser destruïda amb l’arribada de la pandèmia i de l’allau de desinformació que la va acompanyar, que, lluny de donar confiança, creava por, neguit, rebuig i comportaments forassenyats.

Ara és l’hora de retrobar l’equilibri, tant personal com col·lectiu, per enfocar la nostra vida vers nous horitzons. Un equilibri que ja no trobem en aquells que ens governen perquè, pel camí, han perdut la vergonya i la poca credibilitat que els quedava.

Ens trobem en un escenari nou, on tots hem crescut en veure’ns sotmesos a tants enganys i als estralls de la malaltia. Ara sabem de qui ens podem refiar i ben aviat, així que arribin noves eleccions, és d’esperar que contemplem grans canvis, perquè ningú no combrega ja amb rodes de molí.

Somio amb un món nou on la política sigui un servei no remunerat. On els polítics exerceixin la política, a més del seu treball habitual. Hauran de tenir una retribució per les despeses que l’exercici del càrrec els ocasioni, però mai un sou. I acabat el mandat, tornaran al seu lloc de treball personal. La política no ha de ser mai ni una professió ni un lloc de privilegi. Ningú no pot guanyar més que un mestre o un metge, això només pot passar en una societat injusta i malalta. Eliminats els càrrecs vitalicis i els de confiança amb sous vergonyants, podríem assegurar un sou digne per a tothom, perquè s’hauria produït una redistribució de la riquesa més justa.

Qui vulgui governar o ser escollit s’haurà de posar l’uniforme de servei i entendre que ell és el darrer i que tan sols ha de servir al bé comú, que en la política ja no es tracta de treure’n profit personal o per al partit, que ja no és qüestió d’assegurar-se la soldada de per vida. No, senyors, la política ha de ser honesta o no serà. Un bon polític ha d’haver treballat, ha de saber què vol dir guanyar-se les garrofes en una feina, i que aquesta funció no li atorga més privilegi afegit que l’orgull d’haver fet bé la seva tasca.

I tot això sense entrar en l’exorbitant nombre de funcionaris per administració, ni en la proliferació en les darreres dècades d’empreses externes a l’administració amb la intenció de colar-hi més treballadors que els permesos per la llei. I sense aturar-nos tampoc en la vergonya de les portes giratòries per col·locar polítics o en les institucions concebudes com a cementiris d’elefants que fan el mateix servei.

Somiar encara és gratuït, i esperar que els somnis es facin realitat és una il·lusió lícita. Tot plegat em fa pensar que potser, amb el pas dels anys, ens hem entortolligat amb les serpentines i hem construït una caricatura de món, i ara, de sobte, ens el mirem i no el reconeixem. Sembla mentida que haguem arribat on hem arribat i que ningú no s’esquinci les vestidures contemplant la gran desfeta. Recordem, però, que malgrat el gran desconcert que ens envolta, encara és a les nostres mans escollir aquells que ens han de servir. Esmercem-nos-hi!

 

Regina Ferrando i Ferran
Trobaràs els escrits publicats amb anterioritat a:
www.reginaferrando.cat
regina@reginaferrando.cat

Deixa un comentari