Publicat el 19/10/2011
INTERPRETACIÓ: Stephen Dorff, Elle Fanning
DIRECCIÓ: Sofia Coppola
DURADA: 98 min

L’última obra fins ara de la filla de Francis Ford Coppola ha trigat més d’un any a estrenar-se a les nostres pantalles, tot i haver guanyat el Lleó d’Or a la millor pel·lícula al Festival de Venècia de l’any 2010. És clar que, tenint en compte el fracàs que va suposar María Antonieta (2006), ni l’Oscar al millor guió original amb Lost in translation l’any 2003 (i una bona quantitat de premis que no enumeraré ara), ni el fet de comptar amb un bon grapat de seguidors fidels que l’adoren des de la seva primera cinta, Las vírgenes suicidas (1999), li han servit per tenir una distribució més decent.
Tot i això, ens trobem davant de la més personal de les seves pel·lícules. M’arrisco a dir, fins i tot, que es tracta de la millor de les seves obres fins al moment. Sofia Coppola ha deixat enrere tot efectisme, tota postura forçadament moderna, tot lirisme neo-romàntic, per oferir-nos un cinema més pur i, el més important, sense deixar de banda la seva essència personal. Reconeixem algunes de les constants de la seva filmografia: la desafecció per un món que sembla artificial, el tedi com a l’altra cara de la moneda de la fama.
Així doncs, tenim el protagonista, Johnny Marco (impecable Stephen Dorff), un actor d’èxit, amb un cert complex de Peter Pan, que mata les hores mortes que li deixen els rodatges i la promoció de les seves pel·lícules a la seva habitació en un hotel de luxe, jugant a la consola, veient espectacles de striptease a domicili, en festes que no li interessen amb gent que no li interessa, lligant-se qualsevol noia bonica que se li creui i a la qual no tornarà a veure mai més o, simplement, estirat al llit fumant amb la mirada perduda.
L’únic que imprimeix un alè vital a la seva anodina rutina és la visita esporàdica de la seva filla Cleo (definitivament, Elle Fanning és una petita gran actriu) que, amb la seva naturalitat encara infantil, però amb la mirada d’una preadolescent que ja comença a entendre el món, aconsegueix despertar en Marco quelcom semblant a la felicitat.
Sofia Coppola aconsegueix moments de gran cinema, gràcies a la contenció de la càmera, els pocs moviments molt controlats, una preciosa fotografia gens preciosista, i el treball amb els actors que arriben a un extrem de naturalitat que pot fer dubtar a més d’un despistat de si no són realment pare i filla. Una petita joia que val la pena no perdre-se-la i que consagra a Sofia Coppola com una directora amb nom propi.
És clar que els que no estigueu acostumats a aquest tipus de cinema observacional on l’acció és secundària, més val que ni us acosteu a les sales on es projecta, quedeu avisats.

Deixa un comentari