Publicat el 29/06/2011
INTERPRETACIÓ: Liam Neeson, Diane Kruger, Jauary Jones, Bruno Ganz
DIRECCIÓ: Jaume Collet-Serra
DURADA: 113 min

Sembla que Jaume Collet-Serra té principalment dos noms al cap en qüestió de cineastes: Alfred Hitchcock i Roman Polanski. Anomenar el primer com a referència és gairebé una necessitat quan es fa un thriller, encara que només s’utilitzin elements superficials del seu cinema o referències irrellevants. Del polonès ja no és tan comú que se’n parli, sobretot tenint en compte els escàndols que l’han envoltat, ja se sap que els americans condemnen immediatament, sense esperar la via judicial, qualsevol insinuació de desviament del conservadorisme predominant (Hollywood és més tolerant, però també té uns límits).
L’última pel·lícula del català té més d’una coincidència amb Frenético de Polanski, on un doctor interpretat per Harrison Ford vagava pels carrers de París a la cerca de la seva dona misteriosament desapareguda. Canviem Ford per Neeson, doctor per biotecnòleg, París per Berlin, i dona desapareguda per suplantació de la identitat, llestos. L’últim canvi pot semblar que allunya definitivament les dues pel·lícules, però en realitat l’estructura segueix sent la mateixa, i es conserven l’ajuda d’una altra dona i cert ambient de paranoia. Evidentment, estem parlant d’una cinta purament comercial, i això sí que allunya una obra de l’altra. Jaume Collet-Serra posa el seu talent al servei d’un guió superficial, fins i tot pueril en molts plantejaments, amb personatges de cartró pedra, una ambientació de postal i situacions que de tan poc creïbles ratllen la comicitat.
Polanski aconseguia que les situacions més absurdes i els personatges més grotescs encaixessin a la perfecció en el París de postal que ens mostrava (serà possible evitar la mirada turista filmant a París?), a més de mostrar un sentit de la ironia i la crítica que es troba a faltar a Sin identidad. Des del meu punt de vista, Collet-Serra es pren massa seriosament un guió que no ho és, i que amb una mica d’humor es podria haver salvat.
Però si l’aposta per la seriositat era clara i definitiva, llavors s’ha d’entrar de ple en els temes que es tracten, com el qüestionament de la identitat pròpia, les condicions de vida de la immigració “il·legal” (així l’anomenen a la pel·lícula), les patents en els transgènics (que no es mencionen per aquest nom i no és més que un Macguffin, segons va batejar Hitchcock la idea d’un objecte que fa moure els personatges, però que en definitiva no és el tema important del film) o l’excessiu poder i la doble moral dels dirigents d’alguns països àrabs (el príncep que apareix a la pel·lícula, d’un país que no s’arriba a conèixer, sembla sortit d’un conte de fades).
Quant al treball de Collet-Serra, es mostra molt més efectiu en les seqüències d’acció que en les de tensió dramàtica (pràcticament inexistents), tot i que molt lluny encara del que es pot considerar tot un referent del cinema d’acció com és El mito de Bourne.

Deixa un comentari