Relatos con-fin-a-dos | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 04/08/2020

Direcció:
Fernando Colomo, David
Marqués, Miguel Bardem, Álvaro Fernández-Armero, Juan Diego Botto
Durada: 20 min per capítol
Gènere: comèdia

Tot just ara que els cinemes tornen a obrir amb aquest nou eslògan que canvia el ja normalitzat #YoMeQuedoEnCasa per un #YoVoyAlCine, he decidit tornar al món de les sèries… i és que no queda clar si estem a punt de tancar un cicle o tot just hi entrem. El que és clar és que el confinament ha tingut un fort impacte a la vida de tots, i això és una mica el que vindria a definir la sèrie que ens ocupa.

Relatos con-fin-a-dos, una creació d’Álvaro Longoria i Cecilia Gessa, està formada per un conjunt de cinc històries independents que ronden els vint minuts de durada per capítol, cadascuna d’elles amb directors diferents, protagonitzada per actors diferents i, com no podia ser d’altra manera ara mateix… des de casa.

Durant aquests últims mesos hem pogut gaudir de sèries noves que treien partit de la nova realitat, o més aviat s’hi adaptaven, començant per la catalana Jo també em quedo a casa, de TV3, que aprofita les xarxes socials per explicar les vides dels seus protagonistes; o la comèdia de situació Diarios de la cuarentena, de TVE, amb situacions moltes vegades portades a l’absurd. Entrant al món de les plataformes digitals, trobem el repte de realització d’En casa, d’HBO, una sèrie multigènere de to més seriós i que va suposar tot un repte de realització.

Relatos con-fin-a-dos, per la seva banda, tot i compartir certs aspectes formals amb aquesta última, es distancia de totes tres amb situacions generalment poc convencionals que no necessàriament haurien de succeir durant una quarantena. I això agrada, sobretot perquè quan estàs confinat el que vols no és precisament que t’ho recordin amb històries que podrien estar passant a casa teva.

D’aquesta manera, podem entrar dins la casa d’un psicòpata, o la d’un aprenent d’assassí a sou, entre d’altres potser no tant interessants, com és el cas de la tercera, de títol Finlandia. Podria dir-se que aquest curt, escrit per Carolina Román i Mario Parra, dirigit per Miguel Bardem, i protagonitzat per Alberto Ammann i Clara Méndez-Leite, és el més fluix dels cinc amb diferència, potser també pel fet de deixar enrere el toc fantasiós de les històries predecessores, i presentar-nos una situació que més d’un deu haver viscut. El problema principal d’aquest capítol és la falta de coherència temàtica en relació amb els dos primers. I en això també el segueix el quart, Self-tape. Aquest és un dels que més ha fet parlar pel debut a la pantalla (amb molt poca gràcia) del futbolista madridista Isco Alarcón juntament amb la seva parella, l’actriu Sara Sálamo. Aquest capítol, dirigit i escrit per Álvaro Fernández Armero, juga bastant amb els paral·lelismes, tot i que els seus acudits només et fan gràcia si saps qui és que hi surt.

La part bona d’aquesta sèrie? Els seus girs finals. Què falla? L’ordre en què se’ns presenten les històries.
El primer és Emparedados, dirigit per Fernando Colomo i protagonitzat per Manuela Velasco i Rafa Castejón. Podríem considerar aquest curtmetratge com el millor dels cinc, i això, lluny de ser un error, es converteix en la carta de presentació (per a alguns capítols més encertada que a d’altres) que et convida a seguir mirant.
El segon és El aprendiz, una comèdia negra escrita i dirigida per David Marqués, amb l’actuació d’Álvaro Rico i Carlos Bardem, comunicats mitjançant Skype, que parla de la confiança, i porta les classes virtuals a un altre nivell. Aquí veiem exaltat un dels punts forts de la sèrie, que és la seva capacitat per transportar-nos a altres parts del món mitjançant els seus diàlegs.

Finalment, tenim el thriller Gourmet, dirigit per Juan Diego Botto i protagonitzat per actors de la talla de Luís Tosar i María Luisa Mayol (amb menció destacada per a aquesta última). Gourmet fa una reflexió sobre la gestió de la pandèmia al país, i critica el punt fins al qual la gent es veu impulsada a actuar per egoisme. Si hem de posar-hi un però, seria el recurs final, molt propi d’exercicis d’improvisació dins del panorama dramatúrgic, i que no deixa un bon regust de boca.
Analitzant-ho tot de forma global, estem davant d’una estructura que funciona tant de manera conjunta com per separat. Són cinc curtmetratges independents en tots els sentits, que òbviament compten amb les seves diferències i apel·len a més d’un tipus de públic.

En resum, si l’hagués de puntuar li donaria un 3/5, i això vol dir que us la recomano veure. I és que cada capítol té la seva part bona i la seva part dolenta, i si deixem de banda els aspectes formals, el més probable és que les preferències variïn en funció de qui i de com es mirin. Jo proposo que us deixeu portar una mica i jugueu amb l’ordre de visionat. Qui sap? Potser trobareu l’harmonia dins d’aquesta individualitat.

 

Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com

Deixa un comentari