Rafa Navarro

Enxaneta ha estat dirigida per Paulí Subirà, amb guió seu. Què hi trobaran els espectadors?
Hi trobaran imatges espectaculars per explicar un fet molt nostre, molt català, que en els últims anys ha experimentat un creixement espectacular. Hem volgut fer un documental sobre castells per explicar-los, sobretot, a la gent d’arreu del món que no els ha vist mai.

El documental produït per Televisió de Catalunya és en 3D. Què suposa això en la producció? I en els efectes que visualitza el públic?
El 3D genera una sensació de profunditat i, a la vegada, proximitat a la imatge. No se m’acut millor manera de poder viure els castells des del punt de vista d’un nano del pom de dalt. Intentem que la gent se senti realment com a part del castell.

El documental és previst que pugui veure’s a 19 cinemes en català i en 3D. També es veurà a la televisió sense 3D?
Ara mateix estem treballant en una versió reduïda de la pel·lícula per ajustar-nos al format estàndard del documental televisiu en 2D, que no arriba a l’hora de durada. Perdrem espectacularitat, però esperem mantenir l’esperit de la nostra feina.

Quina va ser ser la fase de documentació per elaborar Enxaneta?
El projecte sorgeix de la gravació íntegra, en 3D, del Concurs de Castells de Tarragona 2010. Vam veure que el material era molt bo i calia donar-li forma per compartir-lo amb els espectadors. Durant un any, hem anat treballant en aspectes tècnics i de guió.

I la presència i suport del món casteller en el documental, quina ha estat?
Molta! Hem comptat amb la col·laboració de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya i una bona part del contingut de la pel·lícula es basa en testimonis de castellers de diferents colles, edats i responsabilitats. Ens han ajudat molt especialment els Capgrossos de Mataró, muntant un assaig per a nosaltres, i les colles de l’Eix, que van fer un castell conjunt a les Decennals de Valls a petició nostra, però en general tothom ha posat el seu granet de sorra.

A més d’elaborar el guió, quina relació ha establert amb el director? Ha participat en el rodatge o un cop fet el guió ja no hi ha tingut més relació?
Ha estat una feina conjunta de prop d’un any, molt especialment amb el director, Paulí Subirà, el realitzador, Joan Ramon Anguera, la productora, Natàlia Cucurella, i el muntador, Joan Mas. El guió ha anat evolucionant gràcies a aquest treball conjunt i s’ha enriquit amb cada rodatge o entrevista que hem dut a terme. La veritat és tots els que hem format part del projecte hem viscut molt aquesta pel·lícula, fins al final, d’una manera molt coral, també pel que fa al guió.

Hi analitzen temes que sovint es tracten poc, com la seguretat, la por, les caigudes o la presència de la dona…? Per què?
En primer lloc, per explicar a la gent que no ha vist mai els castells que aquesta activitat és segura i es fa amb un alt grau de responsabilitat per part de tots els castellers, que pateixen i tenen dubtes com tothom. D’altra banda, temes com la presència de la dona o la integració formen part de nous valors que els castellers aporten, i que s’afegeixen als clàssics “força, equilibri, valor i seny”.

L’èxit dels castellers ultrapassa les claus estrictament catalanes. Quines són les que fan que aquest vessant de la cultura popular connecti amb el poble de la manera que ho fa?
Hauríem de parlar d’un cúmul de raons. En primer lloc, per la capacitat integradora que tenen els castells. Tota la família hi pot participar activament i poc importen les habilitats prèvies de cadascú. A la colla, tothom és important. També ajuda la seva espectacularitat. Qualsevol que hagi estat a plaça sap que els castells hipnotitzen. També hi ha un cert esperit competitiu que està fent que cada cop hi hagi construccions més altes i colles més potents.

El fet que els castells s’hagin declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat ha contribuït indubtablement a la seva projecció mundial. Però encara falta saber-se vendre més en l’ambit internacional?
Sí. S’estan fent moltes passes en aquest sentit, amb actuacions castelleres fora de Catalunya i fins i tot projectes de creació de colles en altres països, però cal no només exportar els castells a l’estranger, sinó captar l’atenció dels turistes que ens visiten cap al fet casteller com un dels grans atractius de la cultura popular catalana. Creiem que la nostra pel·lícula contribueix d’una manera molt modesta a aquesta escomesa.

Tenen intenció de projectar el documental fora de l’àmbit català?
Enxaneta es va preestrenar oficialment a la Maison de la Catalogne de París, tota una declaració d’intencions. També es va exhibir una prèvia al Mipcom de Cannes, el mercat de televisió més gran del món, celebrat a l’octubre, amb una bona resposta de televisions d’arreu del planeta. En aquest sentit, la versió en 3D que s’ha pogut veure als cinemes ja té versions en anglès i francès.

L’enxaneta és el casteller més visible. Per què han posat aquest títol al documental?
Perquè en certa manera simbolitza la culminació de la feina de tot un col·lectiu de persones. Acostuma a ser el més petit i, en canvi, es converteix en una mena d’heroi de la colla. És una figura que culmina aquests valors castellers, els fa realitat, i a més a més és genuïnament nostra.

Quina és la seva relació amb el món casteller?
Durant dues temporades vaig treballar com a redactor al programa Quarts de Nou, de Televisió de Catalunya. Això em va permetre tenir un contacte directe i continuat amb tot el món casteller, més enllà de les diades. Vaig poder conèixer i participar en assaigs, elaborar reportatges sobre diferents àmbits castellers i copsar moltes, moltíssimes opinions de la gent d’aquest món que m’han estat molt útils a l’hora d’encarar el guió.