Què t’impedeix fer-ho?
Tenim clar que no estem sols al món? Sovint, quan ens distraiem, vivim des de la sensació que estem sols, que allò que no fem nosaltres no ho farà ningú o que no cal esperar res dels altres.
Aquest comportament el podem veure si mirem al nostre voltant en infinitat de situacions que vivim; per exemple, quan ens aturem al carrer per parlar amb un amic que ens hem trobat, sense adonar-nos que barrem el pas a les persones que vulguin passar i que normalment els obliguem a baixar de la vorera, sense ni tan sols adonar-nos-en. O bé, quan aparquem en un pas de vianants perquè no hi ha manera de trobar cap més lloc d’aparcament, som plenament conscients que podem estar impedint el pas a persones amb mobilitat reduïda?
Recordo que totes aquestes normes de convivència ens les ensenyaven a casa, era una feina dels pares que feien amb molta aplicació i a base de repetir quedaven gravades al subconscient. Quan anant per la vorera et trobes amb una persona més gran que tu cedeix-li el pas perquè no hagi de baixar, quan hagis d’esternudar tapa’t la boca amb la mà o el mocador, menja amb la boca tancada, no interrompis una conversa, i un llarg etcètera de normes senzilles però que feien la vida més fàcil a tothom.
Tinc la impressió que avui aquestes petites normes que passaven de pares a fills en un gran percentatge s’han perdut pel camí. Hi ha pares, segurament per excés de feina o perquè anem tots més atabalats, que han deixat de fer aquesta tasca de transmissió de normes de convivència senzilles. També és cert, i cal dir-ho, que hi ha pares que encara ho fan, perquè encara avui et trobes amb infants que et cedeixen el pas a l’hora d’entrar en algun lloc, que baixen de la vorera si et troben a mig camí, que tenen en definitiva aquella pàtina de bons costums que no fan mal a ningú, però que ens ho fan tot una mica més fàcil.
En realitat es tracta només d’estar atents, de ser-hi, de tenir els peus ben plantats a terra, de tenir el cap fix en el present. Aquest comportament ens permetrà adonar-nos de la realitat, ens permetrà no viure distrets i amb la sensació que en aquest món no hi ha ningú més que nosaltres.
En realitat, si ens hi fixem, veurem que no és tan difícil fer-ho bé, es tracta només d’estimar els altres en les coses senzilles, perquè tots aquests gestos que abans s’ensenyaven de pares a fills són formes concretes d’estimar que faciliten la vida a tots els que ens envolten. Quan parlem d’estimar, també parlem d’aquests petits gestos que fan que les nostres relacions siguin respectuoses, que tinguem presents aquells que ens envolten, que estiguem disposats a allargar la mà quan ens trobem amb algú que ho necessita.
Si res no t’impedeix fer-ho, creu-me, no t’ho pensis més, no t’hi resisteixis. Fem-nos i fem la vida fàcil a aquells que ens envolten i el món serà una mica millor.
Regina Ferrando i Ferran
Trobaràs els escrits publicats amb anterioritat a:
reginaferrando.simplesite.com
blocs.mesvilaweb.cat/regina-ferrando
regina@reginaferrando.cat