Polizón

Direcció: Joe Penna Interpretació: Anna Kendrick, Toni Collette, Daniel Dae Kim, Shamier Anderson
Durada: 117 min Gènere: ciència-ficció

Ciència-ficció, drama i poc oxigen. Aquests són els elements que integren la nova pel·lícula de Netflix, Polizón (Stowaway), estrenada el passat 22 d’abril, coincidint amb el segon vol realitzat per l’helicòpter Ingenuity sobre la superfície de Mart.

Precisament allà és on es dirigeixen els tres protagonistes que formen la tripulació de científics d’aquest suposat thriller que desborda de drama.

La seva missió? Sabem que dura dos anys, però no ens la deixen gaire clara. D’igual manera, no sabem gran cosa de la vida dels personatges. Protagonistes i espectadors romanen en plans diferents, les situacions que es produeixen no acaben d’arribar de la manera que un s’esperaria, i la nostra relació amb ells passa a ser purament científica.

El conflicte? L’aparició inesperada d’un nou tripulant canvia el rumb dels esdeveniments. I després d’una primera hora d’estructura narrativa pausada, amb una línia temporal poc precisa, ens trobem de sobte en el moment àlgid de la història, aclaparats per tot un seguit d’estímuls visuals que resulten el punt fort de la pel·lícula i que és una qualitat que gairebé passa desapercebuda a la pantalla del nostre televisor o ordinador.

Rodada en 21:9, lluny d’adaptar-se a les circumstàncies actuals de visionament, no seria estrany pensar en la possible intenció de Joe Penna d’estrenar aquest film a la gran pantalla en un futur proper.

Tot i això, no hi ha gaires escenes que mostrin l’amplitud de l’espai, sinó més aviat el contrari: la càmera opta per mantenir la nostra angoixa amb plans claustrofòbics durant una última hora que es converteix en una mena de «dia de la marmota». El final és el que té potència visual, però tot això es perd amb la frustració produïda a mesura que la tensió augmenta; i així fins a culminar amb un final fred i abrupte que fa que se’ns escapi un «per què?» d’entre els llavis, mentre els crèdits escapen dels nostres ulls.

Sembla que els guionistes, Joe Penna i Ryan Morrison, el que pretenen en realitat és crear un dilema sobre moralitat, que xoca amb el procediment que ens presenten en primera instància, i van més enllà de la ciència-ficció pròpiament dita, que utilitzen com a camí heroic dins del propi tràngol moral.

Finalment, una veu omniscient extradiegètica ens diu que hem de filosofar. I filosofia i ciència uneixen les seves forces en una pel·lícula que pretenia moltes coses, però que no sabem ben bé quina sensació ens ha deixat.

Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com