Pobresa i gent gran

La constatació d’una societat envellida en què el seu manteniment suposa ja una gran despesa econòmica difícil de suportar, s’aguanta gràcies a l’aportació familiar, sobretot de les anomenades superdones, les que ho sostenen tot: el treball, el marit, els fills, els néts i els seus pares. Quan aquestes dones facin fallida també ho farà el sistema familiar. Mancaran tota classe de serveis sociosanitaris públics, actualment quasi bé inexistents. La vellesa tornarà a ser per als més rics o els més pobres. La classe mitjana, la més abundant del nostre país quedarà marginada.
Avui dia ja comencen a aflorar importants bosses de pobresa, sobretot de dones molt grans que viuen soles en habitatges de lloguer. En lloc de parlar de plantejaments polítics favorables a la redistribució de riquesa i a la justícia social, torna a sortir la paraula caritat. Ens trobem davant d’una pobresa amagada i vergonyosa que moltes vegades ha de recorre als contenidors d’escombraries per sobreviure.

Cal denunciar aquestes situacions i exigir a la classe política que prengui les mesures necessàries per solucionar aquests gravíssims problemes, que dins del context de la UE, caracteritzat per l’estat del benestar, són totalment inacceptables: cal recuperar la memòria històrica d’una classe treballadora europea que durant segles ha lluitat per fer possible una societat més justa i solidària.