Pina

Wim Wenders, un dels cineastes alemanys més importants dels últims temps, artífex d’obres com París, Texas (1984) o El cielo sobre Berlín (1987), és tota una institució en el cinema d’autor europeu. Això fa que l’associació del seu nom a la tecnologia 3D (en realitat és més correcte parlar d’estereoscòpia) no sembli natural, però les raons que l’han portat a utilitzar aquesta tècnica no tenen res a veure amb el màrqueting “hollywoodenc”.
Wenders va conèixer la coreògrafa Pina Bausch, una de les figures més revolucionàries de la dansa contemporània, a mitjan anys 80 i des de llavors sempre van somiar amb fer una pel·lícula conjunta que unís els dos llenguatges: la dansa i el cinema. Però el cineasta no trobava la tècnica adient per traslladar al cinema l’expressivitat del cos humà en moviment. Fins que va trobar el renascut 3D digital amb un concert d’U2 l’any 2007.
L’any 2009, just abans de començar a rodar, Pina Bausch va morir sobtadament per un càncer diagnosticat només cinc dies enrere. El projecte es va detenir immediatament, però els integrants de la companyia de Pina van convèncer Wenders de continuar.
El resultat és una obra que fuig dels clixés, es mou en un terreny desconegut, entre el biopic, el documental, el musical, el cinema experimental… Es tracta de reivindicar la figura de Pina a través del seu propi art, la dansa, però amb un tractament molt personal per part del cineasta.
No us espanteu, però, no cal ser admirador de Pina, ni tan sols amant de la dansa contemporània, només cal tenir la ment oberta i deixar-se portar per la bellesa de les peces escollides per a la pel·lícula. A més de les peces escollides entre Wenders i Pina gravades al Tanztheater Wuppertal, cada integrant de la companyia interpreta una petita peça en solitari en entorns extravagants, de manera que es dota el conjunt d’una atmosfera onírica, entre la ciència-ficció i la fantasia, amb tocs de drama i de comèdia.
Wenders utilitza la tecnologia 3D d’una manera mai vista, potenciant el volum i la profunditat dels espais per reformular els conceptes bàsics del llenguatge cinematogràfic. Sembla com si la dansa i el 3D haguessin estat predestinats a trobar-se. La càmera ens permet formar part de l’actuació, dansar amb els ballarins, contemplar els músculs, els rostres, els moviments com si forméssim part de tot plegat.