Publicat el 30/11/2016

Pilarín Bayés és una de les dibuixants catalanes més conegudes i tot un referent. Amb prop d’un miler de llibres publicats, les seves il·lustracions han acompanyat moltes generacions de nens i nenes en les seves lectures. Nascuda a Vic el 1941, va estudiar a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, on va descobrir-la la pedagoga Marta Mata, que va introduir-la en el món professional. Des que l’any 1964 va publicar el seu primer conte per a infants, a l’editorial La Galera, ha col·laborat en nombroses publicacions, entre les quals destaca la revista Cavall Fort. També ha fet exposicions d’obra original i els seus dibuixos s’han aplicat a tot tipus de suports i formats.

Com i quan comença la seva vocació de dibuixar?
Jo diria que és innata, ja que no recordo cap moment en què no dibuixés. Era el que més m’agradava fer des de ben petita. Al començament dibuixava la gent de perfil i se’m reien, em deien que feia com els egipcis, però jo era tan menuda que no tenia ni idea de qui eren els egipcis. Això amb el temps va anar canviant, però sempre, sempre he dibuixat.

Té un estil propi que es reconeix i que imiten. Com s’hi arriba?
La veritat és que te’l trobes, no el busques. El meu estil ha estat una evolució del que ja feia de petita. Tota la vida he anat desenvolupant-lo, perquè forma part també de la meva manera de ser. De fet, l’estil és el gran tresor dels que ens dediquem a aquest ofici, es troba més que es busca i que et reconeguin pel teu estil és la sort més gran.

Quin són els seus artistes referents?
Per a mi qualsevol obra que vegi és com un mirall, és a dir, m’hi reflecteixo i fa que hi compari el meu treball. Penso que sempre mirem les obres dels altres en clau pròpia. De vegades penses que és insuperable, que tu no arribaràs mai a aquell nivell i, d’altres veus tot allò que es podria millorar. Les obres d’art et donen lliçons, i per això els artistes es diuen mestres. Jo admiro molts artistes, però n’hi ha tres que són els meus referents. El primer va ser el dibuixant de còmic francès Jean-Jacques Sempé, conegut pel seu personatge del petit Nicolàs. Recordo que de petita anava a una llibreria a Vic per fullejar la revista Paris Match, on Sempé publicava un acudit. Però també admiro molt el pintor flamenc Pieter Brueghel el vell i Sandro Botticelli, dos artistes amb estils molt diferents però que em fascinen per igual. Pintar i il·lustrar són dues disciplines de l’art amb punts en comú que m’agrada observar, de vegades per inspirar-me, i d’altres per veure si aquell artista era exigent o si sabia treure partit de la seva espontaneïtat.

Dibuixar per als nens i les nenes demana pensar com un infant? Quina connexió té amb els més petits?
Crec que no s’ha de pensar com un infant. La famosa pedagoga Marta Mata em va dir una cosa molt important per a mi: que als nens no els agraden els dibuixos dels nens. Això és perquè pensen que ja podrien fer-los ells i, tot i no ser cert, prefereixen que un adult dibuixi per a ells perquè els agrada aprendre de la gent més gran. És allò que dèiem dels mestres. Els nens veuen el dibuix d’un adult i pensen «això està millor». Per tant, per tenir connexió amb els infants, has de parlar amb ells, però no has de ser nen. Has de fer d’adult, ja que el mestre és qui té més experiència.

Molts hem après la història de Catalunya a través dels llibres il·lustrats per vostè, Petita història… Com treballa per fer aquestes il·lustracions de base històrica?
Jo intento ser molt fidel a la història sempre, però en aquesta col·lecció encara m’hi fixo més. Una vegada, Miquel Coll i Alentorn, que era un estudiós de la història de Catalunya, em va corregir una imatge que jo havia dibuixat d’un tren de vapor, ja que se situava en un context en què a Catalunya encara no havia arribat aquest tipus de locomotora. Jo li vaig agrair molt que ho fes.

Les revistes per a infants com Cavall fort han ajudat a fer aprendre el català d’una manera divertida i lúdica. Com hi va connectar i quina relació hi manté?
Hi vaig connectar molt al començament. Jo tenia un amic que col·laborava amb la revista i els va parlar de mi, perquè sabia que estudiava Belles Arts. Llavors el director, Josep Tremoleda, en veure els meus dibuixos em va dir que eren immadurs. Jo m’ho vaig prendre com a lliçó i, més endavant, quan ja havia publicat el meu primer llibre, en Tremoleda em va dir que les meves il·lustracions ja eren una altra cosa i que podia anar a treballar amb ells. 

Quantes hores al dia es dedica a dibuixar?
Disset hores diàries, però són moments molt feliços, no ho veig com un deure. L’horari me’l faig jo mateixa, i si un dia vull anar a passejar me n’hi vaig. L’única pressió que puc tenir és la que em fixo jo mateixa per complir amb les feines, però ningú m’exigeix.

Què aconsella a les persones que vulguin començar a dibuixar?
Dibuixar, dibuixar i dibuixar. No pensar mai que ho han fet molt bé, però tampoc desanimar-se si no els surt com voldrien. S’ha de seguir dibuixant, sempre endavant, perquè un té tot el dret a portar el seu estil al conjunt de la gent malgrat que no agradi a tothom. Però és molt important fer-ho, perquè si no tens un estil propi difícilment arribaràs a la vessant artística. 

Vostè que ha il·lustrat per a diverses generacions d’infants, considera que els nois i les noies d’avui en dia són molt diferents dels d’abans?
Jo diria que en essència no, que un nen és un nen ara i a la prehistòria. Un nen davant d’un dibuix s’interroga una mica, i quan aconsegueixes captar la seva atenció és molt estimulant. Crec que els llibres per a nens petits seran el darrer reducte de la literatura impresa. Els llibres pràctics seran els primers a desaparèixer, ja que la informació es pot trobar per Internet; en canvi, la màgia de les imatges que transmet un conte infantil no es pot traslladar a cap altre mitjà.

 

 

Deixa un comentari