Per què la psicoanàlisi?

La psicoanàlisi ha passat per diferents moments que han influït en la manera d’enfocar el patiment psíquic. Sempre va de bracet dels esdeveniments socials i dels efectes que tenen en les persones. Així, no és el mateix la psicoanàlisi amb què treballava Freud que l’actual. Per a mi, una de les qüestions fonamentals d’aquesta diferència rau en el lligam que ha anat establint la psicoanàlisi entre la base instaurada per Freud, les matemàtiques i la lingüística. Aquesta teoria sempre es pensa a si mateixa. Actualment, una cosa que fa bullir el pensament de molts psicoanalistes és la qüestió trans.

Podem dir que la psicoanàlisi va començar per la genialitat del seu descobridor. Freud, basant-se en autors de la psiquiatria clàssica, va anar obrint les portes a una nova manera de tractar el patiment psíquic. Va començar amb la hipnosi i després va passar pels efectes de la catarsi, per centrar-se finalment en els efectes curatius de la paraula, el que s’anomena talking cure. Els seus descobriments són com diferents illes que formen part d’un mateix arxipèlag i s’entrellacen. No és tampoc una teoria que pretengui explicar-ho tot com una filosofia; la seva gràcia rau precisament en què es considera relativa i parcial.

Aquesta teoria tracta cada subjecte per separat, sense considerar-lo aïllat, i les seves vicissituds. No té un afany especial per la diagnosi, però si una manera pròpia d’explicar el que passa. Entén que una diagnosi no deixa de donar un lloc a algú i per tant no li permet continuar pensant sobre allò que li passa. Les diagnosis seran punts de vista per continuar produint saber, un saber sobre un mateix sobretot, no compartiments estancs.
La ciència mèdica, degut a la seva lògica objectiva, exclou el subjecte de la seva teoria i pràctica. L’anomenat positivisme científic té el seu sentit per comprendre les lògiques de l’organisme i aplicar el seu saber als pacients; «pacient», que remet a «paciència», a esperar que el saber d’un altre, en aquest cas un saber mèdic, actuï i ens curi. «Medicina», «metge», «procediment» o «protocol» són conceptes relacionats. La psicoanàlisi, per la seva banda, no parla de pacients, parla d’analitzants. No situa el pacient en la paciència, sinó en el lloc actiu de qui intenta entendre. A vegades sembla que jeure al divan és promoure la passivitat: ans al contrari! Al divan es treballa més i millor.

La ciència mèdica i la psicoanàlisi són maneres diferents d’enfocar el patiment, i tot i que en alguns punts són oposades, poden conviure i no cal que s’entenguin. Hi ha alguna cosa de l’ordre de l’elecció per dirigir-se a un saber o l’altre.

A mi m’agrada la psicoanàlisi per la virtut que té d’escoltar els pacients un per un, amb la seva pròpia història, explicada a la seva manera. També m’agrada pel seu innegable esforç, iniciat entre els segles XIX i XX, per entendre què li passa a l’ésser humà, què són i d’on venen els símptomes psíquics, i m’agrada també per la seva perícia a l’hora de provar d’entendre el món que ens envolta en la realitat més actual.
Al llibre Escritos 1* hi ha una sentència que pot sintetitzar el que he volgut dir en aquest escrit: «Millor, doncs, que renunciï qui no pugui unir al seu horitzó la subjectivitat de la seva època.»

Jordi Alcàsser – Psicoanalista
* Jacques Lacan. Escritos 1.Ed. Siglo XXI (Mèxic)
https://apuntsdepsicoanalisi.blogspot.com/