Publicat el 15/06/2011
INTERPRETACIÓ: François Cluzet, Marion Cotillard, Benoît Magimel
DIRECCIÓ: Guillaume Canet
DURADA: 154 min

Ara fa ja uns anys els americans van inventar la gallina dels ous d’or per a les sèries de televisió en forma de nou gènere: el dramèdia. En realitat no hi ha res de nou, no deixa de ser una reformulació de la comèdia televisiva tradicional, agafant elements més propis del cinema de Woody Allen, per exemple. Allen va posar en boca del personatge que interpreta Alan Alda a Delitos y faltas la frase “comèdia és tragèdia més temps” i així, literalment, ho han aplicat un bon grapat de realitzadors tant a la televisió com al cinema. És curiós com s’ha descontextualitzat la cita, ignorant completament l’àcida ironia que significava aquesta forçada formulació de manual a la pel·lícula d’Allen.


La qüestió és que la moda s’ha estès per tot el món, i ara és difícil trobar un drama que no tingui una bona dosi d’humor. Això és precisament el que trobem a Pequeñas mentiras sin importancia, un drama entorn a un grup de personatges plens de secrets més o menys transcendents amb les dosis mesurades de comèdia i bon rotllo. A França ha tingut un èxit absolut, superant en recaptació la superproducció Origen. Al nostre país sembla que està funcionant bé, és clar que tot i ser una pel·lícula europea ha vingut acompanyada d’una forta campanya publicitària.


El director, Guillaume Canet, és també actor i això es nota a l’hora de regalar moments d’intensitat als personatges. En dues hores i mitja n’hi ha per donar i per vendre. Però tot i això sembla que no s’acaba de refiar de la capacitat dels seus actors per desenvolupar el drama, o de la seva capacitat darrere la càmera per dirigir-los i tira de recursos fàcils i llocs comuns: una cançó d’Antony & The Johnsons en el moment més tràgic porta a una llagrimeta segura (o un “vinga va!” entre els més cínics que ja s’ho veien a venir).


És una veritable llàstima. Podria haver sigut més que un producte de temporada, els actors solvents (reconec que tinc debilitat per Marion Cotillard, encara que no estic segur que sigui una bona actriu) i un guió més que decent donen per a molt més, però l’excessiva influència de les sèries americanes amb què ens bombardegen constantment li treu tota possibilitat de convertir-se en una obra personal. Sembla que la solució de la indústria audiovisual europea passa per imitar la competència, en comptes de replantejar l’imaginari cinematogràfic propi. Em sembla que la destrucció de la cultura passa per aquí, més que per les descàrregues de pel·lícules per Internet…

Deixa un comentari