Publicat el 27/07/2011
INTERPRETACIÓ: Simon Pegg, Nick Frost, Seth Rogen, Kristen Wiig
DIRECCIÓ: Greg Mottola
DURADA: 104 min

La nova comèdia americana es troba amb la nova comèdia britànica. Greg Mottola, l’americà, va aconseguir un gran èxit amb Supersalidos (2007), insuflant nous aires a la comèdia adolescent. El seu segon treball, Adventureland (2009), un film injustament ignorat, exhuma malenconia en grans quantitats al llarg de tot el metratge, fins al punt de situar-se a la difusa regió que separa el drama de la comèdia.
Simon Pegg i Nick Frost, els britànics, també van iniciar la seva carrera cinematogràfica amb èxit amb Zombies Party (2004) dirigida per Edgar Wright, una barreja de paròdia i homenatge al subgènere dels morts vivents. Potser no han revolucionat les bases de la comèdia com ho ha fet Ricky Gervais amb la sèrie televisiva The Office (2001-2003), però s’han convertit en personatges de culte.
Paul és la criatura (mai millor dit) resultant d’unir la direcció de Mottola amb el guió de Pegg i Frost que també aporten la interpretació dels dos personatges protagonistes. Paul és el nom d’un extraterrestre baix, prim, capgròs, panxut i verdós, com dicta el cànon, i té la veu (a la versió original, és clar) de Seth Rogen (Virgen a los 40, Lío embarazoso, Hazme reír). Per tancar el cercle trobem Kristen Wiig, sortida de Saturday Night Live (el gran planter de comediants als Estats Units), interpretant una fanàtica cristiana.
Queda clar que amb aquestes credencials no ens trobem davant d’una comèdia industrial plena de tòpics. De fet, Paul és una revisió de la iconografia relativa a la ciència-ficció, en especial dels últims 30 anys. Encuentros en la tercera fase (1977), E.T. el extraterrestre (1982), la primera trilogia de La guerra de las galaxias (1977-1983), la sèrie Star Trek (1966-1969), Depredador (1987), Expediente X (1993-2002), són les principals referències, i fan la pel·lícula accessible per al gran públic. Per als més friquis hi ha multitud de referències més o menys amagades al llarg de tota la cinta.
Mottola aporta la seva perícia darrere les càmeres per narrar amb claredat absoluta un guió que vol donar la volta als clixés, però que moltes vegades no acaba de funcionar. Els gags, tot i ser correctes, comencen a acusar cert desgast. El model que segueixen les noves comèdies, tot i les particularitats de cada autor, s’està tornant obsolet massa ràpid. La malenconia es converteix en sentimentalisme i la transparència del llenguatge cinematogràfic emprat s’apropa perillosament a les formes del mainstream. És que comença, potser, el declivi de la nova comèdia americana?

Deixa un comentari