Paternalisme
El nostre model de societat s’està convertint cada vegada més en un model paternalista.
Un model que intenta solucionar tots els conflictes a cop de llei, com si pel fet de legislar tot es posés a lloc. Els nostres governants no tenen cap interès a resoldre els conflictes des de la base, que és on la majoria de vegades s’originen. En lloc de destinar més recursos a l’educació, a l’eliminació de la pobresa, a la prevenció, es dediquen a fer lleis i a omplir presons.
Les tasques preventives, avui per avui, estan en mans dels ajuntaments i aquests són els ens que reben menys recursos per poder realitzar-les. Així, mentre en l’àmbit estatal i autonòmic els nostres polítics teoritzen, legislen i fan filosofia, als polítics dels ajuntaments els toca ballar amb la realitat pura i dura, amb les bosses de pobresa, amb la integració dels immigrants, amb la prevenció de la delinqüència juvenil, amb l’augment constant de persones dependents…
Cal esperar que, de mica en mica, els nostres polítics d’èlit aniran lloc de perdre el temps barallant-se als parlaments per qüestions purament personalistes, se centraran en la política eminentment pràctica, aquella política que resol conflictes, en comptes d’ajornar-los o bé d’obviar-los; aquella política que no es nodreix de grans discursos sinó d’obres senzilles, insignificants i quotidianes que resolen problemes concrets.
No oblidem, però, que els polítics no són més que un mostrari de totes aquelles persones que formem part de la societat. Quantes vegades ens adonem que parlem molt però que fem poc. Tots tenim una certa inclinació a teoritzar, a judicar, a criticar, a difamar i, poques vegades, passem a l’acció que resol problemes. Per exemple: diem que el poble està brut perquè l’Ajuntament no el neteja, o bé que es destrueix el mobiliari urbà perquè la policia no vigila. Poques vegades pensem que el poble està brut perquè ciutadans com nosaltres l’embruten i que el mobiliari urbà es malmet perquè ciutadans que no han estat educats en el respecte el malmeten.
En la mesura que tots i cadascun de nosaltres ens fem responsables dels nostres actes; en la mesura que siguem capaços de respectar-nos i de respectar els altres; en la mesura que deixem de donar la culpa als altres de la nostra vida, serem capaços d’anar creant un món més just en què cada vegada seran menys necessàries les lleis, les multes, les denúncies i les presons.
El problema de fons és, doncs, un problema de respecte. Si fóssim capaços d’anar per la vida amb la cura necessària per no lesionar-nos ni lesionar els altres, això és, si ens relacionéssim o conduíssim el cotxe des de la pau interior, si respectéssim la natura i tot allò que ens envolta, si no malbaratéssim l’energia, no caldria que perdéssim ni un minut a redactar lleis preventives i repressives. No podem continuar defugint la nostra responsabilitat i, alhora, criticar els polítics perquè no ens solucionen els problemes.