Publicat el 11/06/2014

Fa uns anys, vaig tenir el privilegi de poder fer un programa de ràdio setmanal, cosa que em permeté endinsar-me en el funcionament d’aquest mitjà que facilita la comunicació amb els altres únicament a través la veu. Una de les coses que em va cridar l’atenció d’aquesta experiència, fou la necessitat dels professionals ad hoc a no deixar espais massa llargs de silenci, ja que, segons diuen, això fa que l’oïdor tendeixi a canviar d’emissora.
Fa uns anys, vaig tenir el privilegi de poder fer un programa de ràdio setmanal, cosa que em permeté endinsar-me en el funcionament d’aquest mitjà que facilita la comunicació amb els altres únicament a través la veu. Una de les coses que em va cridar l’atenció d’aquesta experiència, fou la necessitat dels professionals ad hoc a no deixar espais massa llargs de silenci, ja que, segons diuen, això fa que l’oïdor tendeixi a canviar d’emissora.
El record d’aquesta anècdota em duu a reflexionar sobre la nostra relació amb el silenci. Per què tenim tendència a canviar d’emissora quan hi ha un silenci a la ràdio?, per què ens proporcionem tant pocs espais de silenci?, per què molts de nosaltres, quan estem sols, necessitem tenir la ràdio o la TV connectada?, per què ens neguitegen els silencis en les converses fins a l’extrem que solem omplir-los amb comentaris sense contingut o amb aquella frase recurrent de «ha passat un àngel»? Si la soledat i el silenci ens permeten el meravellós encontre amb nosaltres mateixos, per què aquesta necessitat d’alliberar-nos-en?
Cal tenir present que la intolerància al silenci és directament proporcional al grau d’empresonament en la ment, cosa que impossibilita viure plenament el present, és a dir, estimar i ser feliços. Si som d’aquestes persones a qui el silenci neguiteja, si ens adonem que a vegades parlem només per omplir-lo, cal que fem el possible per aturar la nostra ment i prendre consciència que, possiblement, ens hem convertit en els nostres pitjors enemics.
La impossibilitat de conviure amb el silenci ens barra l’accés a la pau interior, a la convivència pacífica, amorosa, pacient i respectuosa amb nosaltres mateixos, a l’acceptació de les nostres mancances i la nostra imperfecció, com a únic mitjà de transformació personal, i, com a conseqüència d’això, impossibilita, també, la relació amb l’altre des de la mateixa pau, amor, paciència i respecte que neix, única i exclusivament, del conreu exquisit de la bona relació amb nosaltres mateixos.
El brogit extern, però sobretot l’intern, aquell produït per la nostra ment, ens condemna a viure distrets i inconscients, fora del present, i ens impossibilita relacionar-nos en llibertat.
Urgeix, doncs, aprendre a viure els silencis en pau, assaborint-los amb fruïció, sense necessitat de trencar-los. Només en el silenci podem descobrir-nos com a éssers únics i irrepetibles, amb infinitat de possibilitats. Només en el silenci podrem prendre consciència d’allò que ens neguiteja i, per tant, gestionar-ho. Només en el silenci podrem relacionar-nos amb l’altre des de l’objectivitat que neix de la llum interior.
Procurem que el silenci esdevingui el nostre millor aliat. Contemplem-nos i contemplem el món sense neguits, des de la pau que irradia de l’acceptació plena de les mancances pròpies i alienes, amb la finalitat de créixer i realitzar-nos plenament com a éssers humans complets.

Deixa un comentari