Origen (Inception)

Nolan és, ara mateix, el millor director de superproduccions de Hollywood. Ha aconseguit ficar-se a la butxaca tant als espectadors menys exigents com a un bon grapat de cinèfils. És un director que no té por de portar conceptes més o menys complexos i originals a terrenys més digeribles per al gran públic, desconstruint gèneres com el thriller sense allunyar-se del blockbuster.
Amb Origen, títol absurdament traduït d’Inception com explicaré més endavant, vol donar una volta de rosca més a idees que ja són presents en anteriors treballs seus com Memento (2000) o El truco final (2006). Conceptes com la fragilitat de la nostra ment en el moment de discernir la diferència entre la realitat i el somni, o com la realitat no és més que una barreja de fets, records i creacions del nostre subconscient.
Tot això, evidentment, no és nou. En aquest aspecte Nolan no és cap innovador i ni tan sols aporta cap idea revolucionària al tema en qüestió. Des d’Ingmar Bergman fins a David Lynch, passant per Chris Marker, Alain Resnais o David Cronenberg, per citar els cineastes més evidents, aquestes idees han passat per tot tipus d’interpretacions i desenvolupaments, quasi sempre al marge del cinema comercial.
L’ambició de Nolan, però, està més a prop de la de Hitchcock, que va aconseguir elevar el nivell de profunditat narratiu de les grans produccions sense perdre la perspectiva comercial. També, com Hitchcock, juga al ratolí i al gat amb la veritat, no en va la pràctica totalitat de les pel·lícules del mestre del suspens són assaigs sobre la percepció de la realitat i la predisposició del nostre cervell a ser enganyat.
Origen, planteja un laberint de somnis amb el seu minotaure (la projecció subconscient de la seva dona morta) i, fins i tot, una Ariadna que ajuda el protagonista en la seva missió. Per a això els personatges utilitzen tot tipus d’enganys i estratagemes que, per sort per als despistats, estan narrades i explicades amb tot luxe de detalls. El tema de la traducció del títol i el doblatge de la pel·lícula em fan pensar que es perd un joc de paraules entre l’acció del protagonista, inception, i la paraula clau per a la víctima d’aquesta acció, decepció, que probablement s’ha traduït de deception i que es pot interpretar més aviat com a desil·lusió, frau o engany i que funcionaria com a leitmotiv a la vegada que dóna una pista important per comprendre el perquè de tot plegat, però que només puc intuir sense haver vist la pel·lícula en versió original.
En definitiva, un film entretingut, però que deixa de banda la profunditat dramàtica dels personatges vers l’intricat trencaclosques que representa la trama, que resulta més lineal del que aparentava.