Publicat el 15/06/2016

Miquel Sitjar va néixer el 29 de maig de 1974. És actor de teatre, cinema i televisió. L’hem vist a conegudes sèries televisives. Viu al Masnou des de fa 14 anys. «Ara veig el núvol marró sobre Barcelona que abans no veia. Tot i així continuo adorant la ciutat, però també adoro compartir la meva vida amb la platja, el Maresme i el meu estimat poble», assegura l’actor, amb qui parlem de la seva trajectòria professional.

Com neix en vostè la vocació d’actor?
A la meva escola fèiem berenars i activitats per guanyar diners per al viatge de fi de curs. El primer any vam preparar West Side Story, i per a mi hi va haver un abans i un després d’allò. Sempre recordaré aquella sensació del primer cop a un escenari, aquell meravellós intercanvi entre el públic i nosaltres. Explicàvem una història i tots volien gaudir de com l’explicàvem. Ens van agrair la feina amb un gran aplaudiment. Aquell dia vaig saber que allò era el que jo volia fer, el que em donava plaer i el que donava sentit a tot. El que va passar en aquell teatre ho havíem fet possible tots junts, la companyia i el públic.

Els seus inicis professionals no deuen ser fàcils. Què en recorda i què en destacaria?
La veritat és que els meus inicis no van ser tan complicats com pugui semblar. Hi havia molts nois i noies com jo que buscaven una oportunitat, però vaig anar a un càsting i vaig ser escollit. Suposo que vaig tenir la sort de coincidir en el temps i el moment adequat i que devia agradar a les persones adequades. Tot això, barrejat amb una gran passió per la feina i unes ganes boges d’aprendre, van fer que l’experiència de la meva primera sèrie, Nissaga de Poder, amb només 19 anys, es convertís en un trampolí per poder continuar i alhora en una escola inigualable. Després, amb els anys, la cosa s’ha anat complicant molt més. Tot i així, el que no ha canviat és la meva passió per la feina. Recordo els meravellosos consells de companys com Jordi Dauder o Mingo Ràfols… I experiències inoblidables, genials, úniques, compartides amb actors que també començaven, de la talla d’Eva Santolaria, David Selvas, David Bages o Eduard Farelo… Em sentia un gran privilegiat i volia absorbir i gaudir del moment al màxim. I ho vaig fer. La lliçó més complicada va ser haver d’aprendre a viure, deixant de ser anònim per a la gent del carrer. Pot semblar que no, però és una lliçó complicada.

Què destacaria especialment del seu treball a les sèries televisives de TV3?
A TV3 sempre s’ha anat a l’avantguarda en el món audiovisual. Recordo que, quan vaig anar a treballar en l’àmbit estatal, en aquell moment les productores s’emmirallaven en allò que es feia a Televisió de Catalunya. I actualment encara hi ha un munt de sèries fetes aquí que triomfen tant en l’àmbit estatal com internacional. Això em fa pensar que, si no en tenim més, és perquè fer televisió costa molts diners. I no deu resultar fàcil aixecar projectes amb el pressupost que deu tenir la nostra televisió. Crec que és important dir aquestes coses per evitar la tendència a infravalorar el que tenim a casa. El nivell que hi ha al nostre país, és ‘top’.

I del que ha fet a les sèries televisives de fora de Catalunya, en l’àmbit estatal, què ens pot dir?
En destacaria la professionalitat, l’entrega, la passió. La qualitat humana i també la professional. Mai no he amagat que m’encanta la televisió que es fa a Espanya. Són uns màquines… Observen, aprenen, igualen i fins i tot milloren… Sempre endavant i amb un gran desig constructiu per donar als espectadors cada dia més nivell.

La televisió i el cinema són experiències molt diferents. Què n’ha après, del seu treball a les pel·lícules? Quins films en què ha participat i quins directors són els que té en més estima?
De cada projecte s’aprenen moltes coses si estàs obert i entregat per millorar cada dia una mica més. En tot cas, si he de destacar alguna cosa a nivell general, destacaria que amb l’experiència he aconseguit crear-me un sistema de treball del qual em sento molt orgullós. Actualment també l’estic compartint, donant classes a actors. És un plaer adonar-te que el que tu has après pot ajudar altra gent a desenvolupar el seu talent. Ara estic molt orgullós del treball fet a la pel·lícula Pàtria, de Joan Frank Charansonnet. És un projecte que està en fase de muntatge. La postproducció en una pel·lícula és molt costosa, i encara més per a una producció petita. Per això estem recollint finançament a través d’un Verkami (una plataforma d’Internet que fomenta el micromecenatge). Estem molt feliços perquè la resposta de la gent al nostre projecte està sent molt bona. És una pel·lícula meravellosa que relata la llegenda d’un personatge llegendari, Otger Cataló, vinculat als orígens dels catalans. És un Braveheart fet a la catalana amb Boris Ruiz, Àngels Bassas, Joan Massotkleiner, Miquel Gelabert i un servidor, entre d’altres. Una pel·lícula èpica popular catalana, rodada íntegrament en català, una meravella que hauria de veure la llum i amb la qual tots aprendrem molt perquè parla de la nostra història.

Estrena un espectacle a la Sala Gaudí. Ens en pot parlar?
Cloaca és un text de Maria Goos, una holandesa que ha triomfat internacionalment gràcies al fet que el seu text s’ha representat a més de 15 països en els darrers 10 anys. Estem molt feliços perquè havia de tenir un mes de durada i portem un any i mig amb grans crítiques i molt de públic. És un espectacle que s’ha estrenat fins i tot a Londres, dirigit per Kevin Spacey, o a Buenos Aires, amb actors oscaritzats, però la Maria Goos va aturar els aplaudiments el dia de la nostra estrena per dir, visiblement emocionada, que mai no havia vist un muntatge millor del seu text que el nostre enlloc del món. N’estem orgullosos! Ara hem fet el salt del teatre Versus al Teatre Gaudi, però només hi estarem 3 setmanetes i ja en portem una! O sigui que qui vulgui veure aquesta meravella té poc temps. Veniiiu, no us ho perdeu!

El teatre continua sent el gran repte dels actors, sobretot perquè és en directe i amb el públic cara a cara. Vostè n’interpreta i n’escriu. És en l’espai escènic on es troba millor?
Realment cinema, televisió i teatre són mitjans on es desenvolupa la feina de l’actor, però molt diferents. Si he d’escollir, m’atreviria a dir que al teatre és on puc gaudir d’una manera més immediata, gràcies al contacte amb el públic, però la veritat és que, al final, sempre depèn del producte en què estiguis treballant. Com a qualsevol feina, si tens al teu voltant un equip i una companyia agradable i entusiasmada, el projecte es pot convertir en un d’aquells que no vols que acabin mai, i al contrari, també pot resultar ser el pitjor dels teus malsons, malgrat que l’hagis escrit, produït, interpretat o dirigit.

Viu un bon o un mal moment l’escena a Catalunya, a Espanya?
La manera d’entendre la vida, el món, el dia a dia… La nostra societat tal com és… El món que ens envolta es veu representat en l’art. Escrit sobre un paper en blanc, pintat en una tela, convertit en música o sobre un escenari o en una pel·lícula, l’art representa el missatge de què és la nostra vida. És per això que la cultura som nosaltres. Les arts escèniques són la nostra veu. El que es representa als escenaris és allò que més crida l’atenció del moment que vivim. Tant des d’un punt de vista còmic com dramàtic… el teatre és la veu del poble. Per això és tan important cuidar la indústria cultural. I suposo que també per això a alguns els convé ferir-la de mort. L’IVA cultural del 21% a Espanya és l’IVA més elevat de tota Europa en cultura i educació. Tant de bo que, d’una manera o una altra, en prenguem consciència d’una vegada i acabem amb aquest atac a la nostra identitat. No es pot culpar només a polítics o institucions.

La responsabilitat és nostra.

Cada cop hi ha més grups amateurs. És un bon lloc per començar?

I tant que sí! Hi ha molts professionals que han començat de manera amateur i és un lloc fantàstic per expressar-te i gaudir del teatre. Una societat culturalment sana ha de tenir teatre en totes les seves varietats, i l’amateur no només n’és una, sinó que a més és necessària. Una de les ofensives més greus que s’han fet en contra de la nostra veu ha estat intentar acabar amb els teatres de barri i dels pobles, perquè allà és on es representa de manera més efectiva la veu del nostre poble: les seves il·lusions, drames, tragèdies, comèdies, anhels, preocupacions, ocupacions i projectes.

Què li recomanaria a un actor novell?
Que no deixi mai de CREURE. Que es prengui molt seriosament la seva feina, però que no deixi mai de gaudir-la. Que es faci un sistema de treball i que estigui disposat a modificar-lo cada dia, si convé, per millorar. Molta autocrítica… Que estigui sempre al servei de la història que està explicant per damunt de la seva exhibició personal. I que, tal com estan les coses, es busqui una alternativa que li doni de menjar, però que no oblidi que la seva ocupació ha de ser la seva vocació. No podem permetre que converteixin una feina tan digna i important en un hobby o  ‘divertimento’.

Deixa un comentari