Midsommar | La Clau -Revista gratuïta del Maresme
Publicat el 01/08/2019

INTERPRETACIÓ
Florence Pugh, Jack Reynor, Will Poulter, William Jackson Harper, Ellora Torchia, Archie Madekwe
DIRECCIÓ Ari Aster
DURADA 145 min
GÈNERE Intriga / Terror / Drama / Vida rural

A diferència de Hereditary, Midsommar és una proposta sincera i original, la inquietud que desprèn s’intueix d’una manera molt més subtil. La seva principal virtut és que no necessita la foscor per estremir, perquè el seu to pervers és tan discret que sap camuflar-se fins i tot a plena llum del dia. De la mateixa manera, els «moments terrorífics» són tan demolidors que no necessiten complements. A més, res no resulta gratuït o excessiu: a la bona mà per a la planificació que el director Ari Aster ja va demostrar tenir en el seu treball anterior s’afegeix aquí una altra habilitat: la de la mesura.

Aquí tampoc no s’aprecia un tempo tan tediós com el de Hereditary. Ja amb l’arrencada el director ho deixa clar: tant la presentació de personatges com l’esclat del detonant són un exemple perfecte de narrativa pausada però gens avorrida. Aster no desaprofita ni un sol minut i allò que pretén exposar queda perfectament entès, d’una manera tan rotunda com elegant i subtil. I així transcorre la pel·lícula fins que arribem, aproximadament, a la meitat del trajecte. És aleshores quan s’intueix certa desorientació: de sobte no hi ha cap mena de rumb, només l’indici de determinats estímuls de genialitat que el director té la necessitat d’expressar. Sí que hi ha, a partir de llavors, certa sensació de déjà vu que ens remet als defectes de Hereditary.

Tanmateix, la pel·lícula troba el seu salvavides en dos detalls. El primer, el ja esmentat primer acte: la presentació de personatges i l’exposició dels seus conflictes no solament són un fantàstic exemple de narrativa; part del seu valor es deu també al fet que la personalitat i els conflictes dels protagonistes tenen prou pes per ressorgir en el desenllaç, deixant en mans de l’espectador possibles interpretacions al·legòriques. El segon, el simple fet que, aquest cop sí, el trajecte és prou inquietant per suportar tot el pes (o gairebé) de la pel·lícula. En definitiva, seguim sense estar davant cap obra mestra, però almenys aquesta vegada el viatge val la pena, encara que només sigui per l’atípic però efectiu laberint emocional pel qual ens porta, durant dues hores i mitja, Ari Aster.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari