Menú degustació

Un dels grans plaers del setè art és sentir-se incapaç d’explicar què tenen determinades pel·lícules per fer-nos dir “aquesta és una gran pel·lícula”. De vegades la totalitat d’una obra ens crea tal hipnosi que se’ns fa difícil destriar quins trets la converteixen en la meravella que ens sembla veure. Bé, doncs desgraciadament, també existeix el cas contrari. Parlo d’aquesta sensació de sentir-se més i més enfadat mentre veiem la pel·lícula, d’aquesta indignació davant d’incomptables elements que ens treuen irremeiablement de la història provocant tal rebuig que perdem tot interès per analitzar-los. Tristament, és el cas d’aquest títol.
En la primera escena de Menú degustació se’ns presenta un xou televisiu on la cuinera d’un prestigiós restaurant anuncia l’imminent tancament d’aquest. Al llarg de la seqüència la càmera es comporta d’una forma estranya, sempre allunyada dels personatges, canviant constantment de punt de vista i sense parar de moure’s d’un costat a l’altre. És clar, pensem, estem veient el que les càmeres de TV mostren a una audiència fictícia. Però ràpidament recordem que rares vegades un programa de televisió prioritza una estètica esquizofrènica al bon fluir d’una entrevista; i a continuació descobrim que els espais on haurien de trobar-se les càmeres que ens proporcionen cada pla estan buits.
Aquest detall que en un altre context podríem entendre com un aspecte no transcendent i que bé podria merèixer una concessió, en realitat és el perfecte resum del tractament formal que Roger Gual dóna a la seva pel·lícula. Tota incoherència formal que puguem trobar en aquesta presentació la trobem elevada al milió en la resta del metratge. Parlo d’una sèrie de plans desordenats que semblen escollits a l’atzar, d’uns moviments de càmera que maregen més que agraden, d’un constant pla / contraplà incapaç de centrar-se per un moment en el rostre d’un personatge… Per entendre’ns, em refereixo a tots aquests aspectes televisius que tan bons resultats donen en les sèries del migdia oferides per TV3.
Pel que fa als personatges, el panorama no és gaire millor. Ni tan sols les magnífiques interpretacions de Fionnula Flanagan i Stephen Reva (probablement el millor que té la pel·lícula) són capaces d’aportar credibilitat als actes d’una sèrie d’individus tan prefabricats com carregats de pretensions. I és que a Menú degustació no hi ha diàleg, gag o situació en què no s’hi entrevegi a Roger Gual fregant-se les mans, ansiós per observar la reacció del públic. En altres paraules, tant l’actitud dels personatges com els embolics en què es fiquen resulten terriblement superficials, desproveïts de credibilitat i imposats per un guió que prioritza l’acudit fàcil a la naturalitat. En resum, parlem d’una pel·lícula on la fluïdesa narrativa (ho reconec, d’això sí que en té) no impedeix que acabem avorrits de tanta previsibilitat i d’artifici.

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala