Publicat el 21/03/2019

INTERPRETACIÓ
Roman Kolinka, Suzan Anbeh, Judith Chemla, Alex Descas, Pathy Aiyar, Aarshi Banerjee
DIRECCIÓ Mia Hansen-Løve
DURADA 107 min
GÈNERE Drama / Segrestos / Existencial

Mia Hansen-Løve té un estil gràcil, desenfadat. La directora sap explicar-se amb poques paraules, té el do d’encertar en els punts clau. El punt de partida de la seva última pel·lícula, per exemple, podria derivar fàcilment en una història més de rescabalament: un brutal trencament amb la normalitat d’una persona que provoca el seu enfonsament emocional i a partir del qual assistim a la seva recuperació, a la lluita per la tornada a la normalitat. Tanmateix, la transparència i la humilitat de la directora permeten a la pel·lícula desvincular-se de tota mena de tòpics i tarannàs previsibles. Efectivament, tot el que s’ha dit és present en la seva història, però d’una manera molt més subtil i alhora complexa del que és habitual.

Maya no és un producte sensacionalista, no es delecta en els soferts esforços del protagonista per sobreposar-se. Perquè Hansen-Løve no es vol centrar en el pertorbat món intern de Gabriel, sinó en el tipus de teràpia que el mateix personatge s’aplica. L’ús de les el·lipsis recobreix la pel·lícula d’un to hipnòtic, la causalitat adquireix una forta presència, totes les accions del personatge són explicades amb suavitat i lleugeresa. De fet, el seu viatge emocional esdevé tangible gràcies a una fórmula tan efectiva com difícil d’executar: la del visionat d’un seguit d’imatges i accions en aparença intranscendents però de la compilació de les quals resulta una experiència hipnòtica, més sensorial que visual.

Però malgrat el seu caràcter obertament formalista, la pel·lícula no desaprofita el seu potencial activista. Mia Hansen-Løve és conscient de les contradiccions dels seus personatges i ho demostra en l’encertada seqüència de retrobament entre mare i fill. Aquesta, carregada de metàfores i al·legories, serveix per escenificar dues coses: la primera, la difícil dicotomia existencial en què es troba algú que ha d’escollir entre felicitat o solidaritat després de palpar la misèria; la segona, recordar-nos que la nostra felicitat és legítima…, sempre essent conscients que, més sovint del que ens sembla, serà fruit d’un benestar sustentat pels nostres privilegis i, conseqüentment, de l’opressió.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari