Marcel Zamora, triatleta professional

Aquest 2013 fa 10 anys que vas deixar de treballar per dedicar-te a la competició… en aquell moment t’imaginaves tants èxits?
Mai m’hagués imaginat arribar tan lluny, i encara menys tenir la possibilitat de viure com un professional del triatló.
Per què decideixes dedicar-t’hi professionalment?
La decisió no va ser fàcil, perquè viure del nostre esport és pràcticament impossible. Una cosa és dedicar-s’hi al 100% i l’altra, que et doni per viure com qualsevol altra feina.
Jo vaig ser atrevit, sabia que era el que desitjava i em vaig arriscar. Vaig decidir deixar de treballar i estudiar per aconseguir el meu somni i ho he aconseguit. No m’ho hauria perdonat si no hagués donat aquest pas.
És bàsic tenir sponsors per poder-s’hi dedicar professionalment?
Sense cap mena de dubte. Sense el suport dels sponsors és impossible viure d’aquest esport perquè, en el meu cas, no hi ha beques. Basar-te només amb els premis de les curses et genera un neguit que et fa competir amb una pressió innecessària. Els sponsors són primordials.
Quant temps dediques a la setmana a l’entrenament?
El temps que dedico depèn molt de l’època de l’any i la temporada, però entreno els 7 dies de la setmana: de dilluns a divendres amb doble sessió, i els caps de setmana, amb entrenaments més llargs al matí. I en funció de l’època de l’any, puc variar una mica la intensitat dels entrenaments.
Què passa pel cap d’una persona que fa esport durant tantes hores al dia? Escoltes música mentre fas esport? Quin tipus?
Li dónes voltes al cap amb mil coses diferents. Uns dies penses en coses que has de fer; d’altres, en com vols que vagin les curses… però en general, gaudeixo escoltant música de la ràdio o de l´Ipod, tant amb bici com corrent. Escolto de tot, però Bruce Springsteen m’acompanya des de sempre.
Què és més dur: la natació, la bicicleta o córrer?
Per a mi sempre ha estat l’aigua, perquè amb la natació tinc menys feeling i sempre fa més mandra, sobretot a l´hivern, i perquè no pots escoltar música ni parlar amb ningú…
Què és més important: una bona rutina d’entrenament o un bon objectiu?
Un bon objectiu t’acaba portant a una bona rutina. Si no tens una cursa que t’interessi molt, sempre entrenaràs al mateix nivell i no arribaràs a esforçar-te al màxim en els entrenaments. Crec que és importantíssim marcar-te coses que et facin molta il·lusió per tenir una motivació diària.
La força mental és important? Són moltes hores que estàs sol…
Actualment, per a mi, la força mental és el més important. Sinó, imagino que faria esport però no triatlons, ja que després de tants anys és difícil trobar al·licients a una cosa que portes fent durant 18 anys. Però si el cap està bé i amb ganes, sempre tires endavant i el cos et segueix.
Si hagués comptat les hores que he entrenat sol, crec que estaria més cansat que després d’un Ironman.
La setmana abans d’una competició, com et prepares?
Els últims dies entreno molt poc i a ritmes molt suaus, intento descansar bé, donar-me els últims massatges i cuidar molt bé la dieta fins al matí de la prova. Ho preparo tot i d’aquesta manera m’asseguro que estaré més tranquil, ja que el fet de donar-ho tot en un dia, després de tantes hores d’entrenament, és una pressió força gran.
I el dia abans?
El dia abans ho intento deixar tot ben col·locat a boxes… rodar 30 minutets de manera molt suau per estar una mica actiu… I sobretot estar tranquil i evadir-me una mica perquè no se’m mengin els nervis. Aquests moments són els que porto pitjor de ser professional. També m’agrada menjar pizza de tonyina i anar a dormir molt d’hora.
I el matí de la competició, com et prepares?
M’aixeco a les 4 o 5 del matí i penso tot el que em ve. No és fàcil. En un primer moment, tens un sentiment de por i respecte, però sempre penso que el rellotge no para i que no me n’adonaré que ja estaré nedant. Normalment, esmorzo 2 hores i mitja abans de la sortida, arribo a boxes i em preparo per a la guerra.
L’alimentació abans d’una competició també pot dictaminar un resultat… què s’ha de menjar?
Jo penso que el més important és conèixer-se molt bé un mateix i menjar el que saps que et va bé i que se’t posarà bé a l’estómac. No hi ha una pauta que sigui igual per a tothom, però evidentment, una bona càrrega de carbohidrats és primordial, i cal vigilar no fer res que no hagis provat mai abans.
Què passa pel teu cap quan estàs a la línia de sortida?
Sempre penses coses diferents. Molts cops penses tot el que has de fer, si estàs suficientment preparat, si seràs capaç d’estar al davant… i per a mi, els últims pensaments abans de la sortida són per als meus, que sé que m’estan empentant allà on siguin.
I quan acabes la competició?
Quan acabes depèn molt del resultat. Si aconsegueixes la victòria estàs flotant, és un sentiment increïble de felicitat i de plenitud. Saps que ha estat un camí molt llarg i ara tens la recompensa. I al contrari, quan no treus el resultat esperat comences a donar voltes al cap i pensar què és el que ha fallat. Mires d’aprendre per a la següent competició, però també cal ser positiu i no caure en una línia negativa.
Fa aproximadament un any vas publicar el llibre Qui vol una vida millor!… has pensat alguna vegada que la teva vida podria haver estat més tranquil·la si no haguessis competit?
Segur que hauria estat més tranquil·la, però no la canvio per res del món. Penso que sóc un privilegiat, molt feliç de tot el que visc i amb el sentiment del títol del llibre… Qui vol una vida millor!!
Cada vegada hi ha més gent que fa triatlons o curses, per què creus que ha augmentat la tendència en aquest esport?
Jo crec que s’han ajuntat diverses coses. En primer lloc, perquè en tractar-se de tres disciplines diferents no es fa tan monòton com el fet de practicar sempre el mateix esport. També perquè enganxa molt l’ambient dels equips, de les curses i cada vegada que la gent creua l’arribada se sent molt bé. Et fa sentir que has realitzat el teu objectiu, i avui en dia, aquesta superació personal omple molt la gent.
Quins consells donaries a tots els que comencen i entrenen per al primer triatló?
Sempre dic que el més important és gaudir-lo i no pressionar-se amb el temps ni les posicions. Tot té el seu timing i, a poc a poc, s’evoluciona. Segons la facilitat física de cadascú o pel fet d’entrenar, es progressa. Però, sobretot, no cal fer un Ironman el primer any d’entrenament.
Quins són els teus propers objectius?
El més proper és la Cape Epic, que és una competició de BTT per parelles a Sud-àfrica. I de cara a l’abril ja començo amb tot el calendari de triatló. I com a objectiu principal tornar a aconseguir pujar el graó més alt a Embrun.