Publicat el 08/02/2017

INTERPRETACIÓ Joel Edgerton, Ruth Negga, Michael Shannon, Marton Csokas, Nick Kroll, Jon Bass, Bill Camp
DIRECCIÓ Jeff Nichols
DURADA 123 min
GÈNERE Drama / Romanç

Saber defensar amb dignitat un treball de pretensions modestes també té el seu valor. Aquesta és, de fet, la gran victòria de Loving, una pel·lícula tímida i pudorosa que traspua sinceritat i que converteix en art la senzillesa. El fet que els productes de grans ambicions acostumin a monopolitzar l’atenció de l’ull crític fa que sovint oblidem el gran plaer que és visionar una pel·lícula senzilla que es limiti a complir les seves pretensions amb humilitat. Perquè aquestes són, en realitat, les més sinceres i transparents; potser no les més innovadores ni les més sorprenents, però sí les més properes i capaces de generar emocions sense artificis.
Una història com la de Mildred i Richard Loving (parella interracial que abandonà Virginia als anys cinquanta per evitar els càstigs legislatius que el poble pretenia aplicar a la seva unió) sens dubte convida a ser explicada en un format tràgic, posant l’accent en la gran injustícia de què va ser víctima la parella. Jeff Nichols, en canvi, explica els fets amb tranquil·litat i contenció, evitant dramatitzar el que ja és dramàtic per si mateix, posant l’accent en petits detalls que en certs moments representen els oasis de felicitat que la parella troba de tant en tant, i en d’altres la duresa de la seva situació.
Loving no és una pel·lícula de grans moments. És l’execució d’un discurs que acaba exactament al mateix nivell en què comença, sense relliscades ni grans ascensions. Però malgrat no disposar d’elements que la facin destacar especialment, aquesta linealitat, aquesta capacitat de caminar per la corda fluixa sense perdre l’equilibri ni per un instant, dota el discurs d’una elegància ferma i consistent. El director de Mud ha elaborat un trencaclosques que va guanyant grandària a poc a poc, la bellesa del qual és gairebé proporcional al número de peces de què disposa.
Per això, en acabar de veure-la es té certa sensació de plenitud, d’haver descobert un producte que és exactament el que vol ser: una pel·lícula que, sense destapar grans veritats, desperta l’empatia i la complicitat de l’espectador i que, dies després d’haver-la vist, fa petites manifestacions en un petit raconet que la memòria guarda a les estones de plaer. Això i la tendresa que el director sap despertar envers la parella protagonista (en part gràcies a una afinada direcció d’actors) fan que la nova pel·lícula de Jeff Nichols mereixi ser visionada i defensada.

Deixa un comentari