Publicat el 22/09/2010
Alberto Ammann, Leonor Watling, Pilar López de Ayala, Juan Diego, Luis Tosar, Antonio de la Torre DIRECTOR: Andrucha Waddington DURADA: 100 min

Encara que ho sembli, Lope no es tracta d’una biografia cinematogràfica del gran Félix Lope de Vega y Carpio. Si bé és cert que el dramaturg n’és el protagonista, la pel·lícula és un drama romàntic d’època amb personatges històrics sense cap aprofundiment en la figura del poeta.
El fet de centrar-se en una època concreta de la vida de Lope de Vega podria haver sigut el major encert, si se n’hagués escollit una altra més interessant. Però s’escull un moment concret de la seva joventut una mica incert quant a les aportacions literàries a les lletres espanyoles. És clar que això és totalment intencionat, ja que permet als guionistes centrar-se en el triangle amorós i a la vegada introduir -no sense estridències- els magnífics versos de l’escriptor.
Segons la meva opinió, totalment personal i subjectiva, em sembla molt més interessant l’època en què a les tavernes de Madrid s’intercanviaven poètics insults i alabances personatges com Cervantes, Góngora, Quevedo i el mateix Lope de Vega. Com ja he dit no es tracta d’una biografia, de fet, la trama peca de poc rigor històric. Segurament, la febre Águila Roja ha tingut molt a veure en la conformació d’aquest projecte.
Quant a la realització del desconegut director brasiler Andrucha Waddington, no hi ha molt a dir. Es limita a utilitzar tots els mitjans dels quals disposa gràcies als 13 milions d’euros que ha costat el film, sense cap personalitat. Moltes grues, dollies i steady-cams, molt primer pla amb teleobjectiu, i res d’originalitat. Un mal que pateix tot el cinema comercial, ja sigui europeu o americà, és l’homogeneïtat absoluta quant a estil, amb honroses excepcions, és clar.
No puc deixar de pensar en el profit que es podria haver tret d’un personatge com Lope de Vega i l’entorn literari, social i polític en què vivia. L’obra d’un autor està íntimament lligada no només a la seva persona sinó també a la societat en la qual viu. Però un producte com aquest sembla ser incompatible amb la profunditat que l’art cinematogràfic és capaç d’expressar. Sembla que el que dóna calés és explicar les mateixes històries de sempre amb els mateixos recursos de sempre. I ni tan sols estic segur que dominin aquests recursos.
És que ningú no recorda la més que notable El perro del Hortelano de Pilar Miró, casualment adaptació de l’obra homònima de Lope de Vega? Encara que no ho sembli a molts, la pel·lícula de Miró és molt més moderna i a la vegada respectuosa que aquesta Lope.

Deixa un comentari