Publicat el 17/11/2016

La vida és una meravella si la podem contemplar des del punt de vista de les oportunitats. A cada instant es desplega, davant de cadascun de nosaltres, un magnífic ventall de possibilitats, de decisions que podem prendre, i és a les nostres mans fer-ho des de la llibertat que ens és atorgada de bell antuvi. Viure des d’aquest punt de vista fa que la vida deixi de ser una rutina i esdevingui una aventura apassionant.En temps de tardor, quan la natura esclata en colors de foc, mentre se’ns fa cada vegada més propera la fredor d’un temps que ens convidarà a la solitud i a capbussar-nos en nosaltres mateixos, la vida segueix bategant dins nostre, ben arrapada a la nostra pell, malgrat que sovint les nostres distraccions ens ennuvolin la percepció.Sí, estem vius!, i a cada instant, sense cap mena de dubte, som els únics protagonistes de la nostra història, personal i intransferible. El nostre benestar depèn únicament i exclusiva de la nostra relació amb nosaltres mateixos, que es traspua en la nostra relació amb aquells que ens envolten. Quan no ens sentim bé, és perdre el temps buscar-ne les causes al nostre voltant, cercar culpables de la nostra dissort. En aquests casos, és molt més intel·ligent cercar dins nostre la causa del nostre malestar. Dins nostre, hi romanen totes les respostes a les nostres preguntes, totes les causes, tots els perquès.La major part dels problemes que ens acompanyen són normalment el resultat d’una gran divisió interior, d’un desequilibri de forces, d’un desgavell emocional produït per un excés d’activitat centrífuga i un dèficit d’activitat centrípeta; d’una manca de respecte pels ritmes vitals, d’una exigència majúscula que s’expressa amb tensió i que no és compensada amb la corresponent distensió. Tot plegat coarta la nostra llibertat i ens impossibilita viure satisfets. Si volem gaudir de la vida —que ho volem—, hauríem de començar a inserir en el nostre dia a dia les condicions necessàries per aconseguir-ho. Això és, fer el possible per deixar de tenir la sensació que la vida se’ns enduu i que nosaltres no hi podem fer res, que el temps passa massa de pressa, sense ni tant sols adonar-nos-en.Quan això passa, l’única solució és aturar-nos, deixar de fer per una estona. Tancar els ulls i prendre consciència del nostre estat. Posar l’atenció en la nostra respiració, en els batecs dels nostre cor… Només això ja ens farà adonar de la magnitud de la tragèdia. Fem unes quantes respiracions profundes i ens adonarem que les nostres sensacions canvien, hi ha un abans i un després. L’oxigen ens fa percebre la vida. Així, de mica en mica, si hi persistim, anirem recuperant la llibertat que la rutina ens escurça i tornarem a agafar amb força les regnes de la nostra vida.

Deixa un comentari