Publicat el 27/10/2010
Jesse Eisenberg, Andrew Garfield, Justin Timberlake, Armie Hammer DIRECTOR: David Fincher DURADA: 122 min

Qui no ha sentit a parlar de Facebook? Amb l’estrena de l’última pel·lícula de David Fincher ja no s’escapa gairebé ningú. Això sí, La red social, encara que no ho sembli, no parla de la famosa pàgina web, sinó del seu creador, Mark Zuckerberg.
Com si es tractés d’un alter ego de Charles Foster Kane, Fincher articula el film com un seguit d’anècdotes que conformen el retrat del jove emprenedor. Fincher, però, utilitza un estil més moderat que el barroquisme d’Orson Welles. De fet, sobta bastant el canvi de registre després del festival d’efectes visuals que va suposar El curioso caso de Benjamin Button. En aquest cas es tracta d’un film molt més proper a Zodiac -la qual considero l’obra més interessant d’aquest director fins al moment-, deixant de banda pràcticament tot artifici per centrar-se en treure tot el suc al guió d’Aaron Sorkin.
Per desgràcia, Fincher es descontrola en un parell d’ocasions amb estilismes totalment fora de lloc que, a sobre, no fan més que recalcar uns simbolismes un xic puerils. D’altra banda, no porta fins al final l’artefacte inspirat en la pel·lícula de Welles. El joc que planteja amb les dues demandes paral·leles que funcionen com a conductores del fil narratiu podria donar més de si. Atès que el material de base, el llibre Multimilionaris per accident de Ben Mezrich, ja és bastant especulatiu, es podria haver explotat més aquesta falta de certeses creant una imatge més difosa i ambigua del protagonista.
En canvi, sembla que Fincher s’oblidi de la seva pròpia obra, donant un salt enrere respecte a Zodiac. En comptes de centrar-se en un aspecte de la història i fer-lo créixer fins aconseguir la universalitat, opta per una estratègia horitzontal. Es toquen multitud de temes, però la majoria només de passada, en un parell de línies de diàleg o una acció aïllada del conjunt. Potser el principal problema és que es vol convertir en tragèdia shakespeariana la vida d’un jove que, per molt que hagi viscut intensament i hagi aconseguit un èxit fora de tota mida, no arriba als vint-i-cinc anys d’edat.
Fincher demostra un altre cop la seva irregularitat. Com depèn excessivament de la qualitat del guió. Si fos més atrevit en el tractament intel·lectual i estètic de la narració, arriscant una mica més, allunyant-se, potser, de l’espectador mitjà nord-americà, aconseguiria obres més interessants, honestes i completes.

Deixa un comentari