La isla negra

Direcció: Miguel Alexandre
Interpretació:
Philip Froissant, Alice Dwyer, Mercedes Müller, Hanns Zischler
Durada: 104 min / Gènere: Thriller

«Esgarrifosa, inquietant, de por.»
Aquestes són les paraules que utilitza Netflix per descriure La isla negra (Schwarze Insel), una pel·lícula alemanya obra del director i guionista portuguès Miguel Alexandre, coescrita amb Lisa Carline Hofer.

La ja no tan estimada plataforma va de mal borràs, en el que ha representat un descens del 80 % de subscripcions respecte a l’any passat. Els motius? L’augment de la competència, retards en els rodatges, l’efecte rebot de la covid-19… i la baixa qualitat de gran part del seu contingut propi. I com a exemple d’això últim, tenim aquesta pel·lícula.

El film comença explotant el seu únic punt fort amb uns meravellosos plans oberts d’aquesta illa sense nom ni color. Un paisatge que, fora de càmera, correspon a l’illa d’Amrum, pertanyent al grup de les Illes Frisones, al nord d’Alemanya.

En plena platja, un gos corre precipitadament cap a una dona i una mirada penetrant obre pas a les nostres sospites. Tres morts en tres minuts, i encara no sabem el nom del protagonista.

Jonas (així és com es diu el protagonista), ara sense gaires familiars dempeus, enceta el nou curs i la majoria d’edat just quan la professora Jung surt de les ombres.

Un incongruent afer íntim entre aquests dos personatges ens comença a marejar amb accions estranyes i contextos buits que ens porten per un camí que no és.

Situacions desconcertants, acompanyades d’una música que tracta de suggerir alguna cosa gens suggerible. Màgia? Bruixeria? Sens dubte una falta de coherència que despista.

Pel que sembla, l’objectiu de la pel·lícula no té res a veure amb el que pensem durant gairebé 90 dels 104 minuts que dura. Una confusió que esgota mentalment l’espectador, les neurones del qual acaben a la deriva a mig camí d’intentar entendre les accions de cada personatge.

Llavors comença la segona meitat, altre cop de manera violenta i accelerada. I, d’incoherència en incoherència, arriba un moment que les coses acaben adquirint un caràcter gairebé irrisori. Ens hem oblidat que mirem una pel·lícula «de por». Però no patiu, tota la tensió i les «esgarrifances» surten quan la cosa sembla estar perduda, i ens regalen uns 10 minuts finals per implicar-nos dins d’un drama que sembla un trencaclosques amb peces que no toquen.

Tot això, per acabar amb una escena final a càrrec de Lisa Carline Hofer tan innecessària com irresoluble.

Sembla que a la llista d’errors de Netflix hauríem de sumar la projecció d’unes expectatives poc adequades per al contingut que ens presenten.

Potser les paraules que haurien d’haver utilitzat són «deficient, incomprensible, de frustració».

Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com