Publicat el 26/01/2011
DIRECCIÓ: Frederick Wiseman DURADA: 159 min

No hi ha dubte que a hores d’ara el cinema de no-ficció (ho dic així ja que qualsevol cosa rep el nom de documental) ja s’ha guanyat un espai a les sales del nostre país. De totes maneres l’estrena d’aquesta pel·lícula, encara que sigui amb uns mesos de retard, és sorprenent i pal·lia la deficient distribució de les obres d’un dels grans autors del gènere.
Frederick Wiseman va donar-se a conèixer amb Titicut Follies (1967), una acurada dissecció del funcionament d’una presó psiquiàtrica a Massachusetts. A part de la controvèrsia generada pels abusos evidents dels guardes cap als interns, el gran valor de l’obra de Wiseman és la capacitat de crear tot un nou llenguatge narratiu des d’una perspectiva purament observacional. Les pel·lícules de Wiseman no només descriuen institucions (la seva gran especialitat), sinó que expliquen històries i critiquen la realitat observada, de manera que supera la simple radiografia per convertir-les en autèntiques obres d’art cinematogràfiques.
Amb La danza, Wiseman s’aproxima per segona vegada al món del ballet. Si bé, al contrari que a Ballet (1995), aquesta vegada el tema no és el mateix art de la dansa, sinó la institució que representa el Ballet de l’Òpera de París. En aquest sentit, dóna tanta importància als assajos, com a la confecció del vestuari o les tasques administratives i explora amb minuciositat la seu principal, el Palau Garnier, des del terrat fins als soterranis. Wiseman utilitza el seu sisè sentit per al ritme per a reflectir com la monotonia del treball diari, la repetició contínua al llarg de molts mesos, i la mateixa disciplina de l’art de la dansa estan al servei de la bellesa. D’altra banda, desmitifica en part la idea d’elitisme que gira entorn d’aquest món, i mostra com els treballadors que reparen l’edifici, o l’equip de neteja que treballa quan cau el teló també formen part d’aquesta institució.
És veritat que una duració de dues hores i quaranta minuts pot semblar massa, però puc assegurar que sense ser un gran afeccionat a la dansa en general, i al ballet en particular, m’ha semblat que el temps passava volant. La força de les imatges i el perfecte treball de muntatge fan que hom no hagi de mirar el rellotge en cap moment. D’altra banda, puc entendre que hi hagi un públic poc inclinat a aquest tipus d’obres, i que la manca d’una línia narrativa més tradicional li suposi un gran obstacle per endinsar-se en la pel·lícula. Però com ja he dit, amants dels documentals i altres propostes arriscades, estiguin o no al corrent del món de la dansa, gaudiran enormement d’aquesta meravella de film

Deixa un comentari