Publicat el 25/01/2017

INTERPRETACIÓ
Emma Stone, Ryan Gosling, John Legend, Rosemarie De Witt, J.K. Simmons
DIRECCIÓ Damien Chazelle
DURADA 127 min
GÈNERE Musical / Romanç / Comèdia

Diguem-ho tot: no crec que La ciudad de las estrellas (La La Land) sigui una obra mestra. Però sí que és un treball excepcional i difícilment repetible. La tercera pel·lícula del director de Whiplash no té (gaires) coreografies enlluernadores ni tampoc ens explica una història que no s’hagi explicat altres vegades. Però sí que té un ingredient màgic que converteix cada seqüència en una deliciosa llaminadura cinematogràfica. No suposa cap revelació pel que fa al gènere romàntic, però sí que té un do especial per contagiar-nos les papallones que senten els seus personatges sense trepitjar ni una sola vegada el terreny dels diabètics en quarantena. Tampoc no marca un abans i un després pel que fa a l’esquema del musical clàssic, però sí que suposa una lliçó magistral de com fer conviure en deliciosa harmonia posada en escena i banda sonora.
I això no és tot. Les dues hores i deu minuts que dura aquesta (fantàstica) peça són un festival de referències cinematogràfiques, musicals i artístiques en general. Són, en definitiva, un cant a la creativitat, a la immortalitat d’aquelles peces artístiques que ens acompanyen al llarg de la nostra vida i que ens fan els dies una mica menys grisos. Damien Chazelle parla de tot això sense perdre el control ni per un segon, fent ús de tots els dispositius narratius que té a les seves mans (un número sorprenent) en la mesura exacta que demana el producte: malgrat enviar ràfegues de bones vibracions que despertarien l’altruisme d’un broker de Wall Street, la història mai no llença per la borda la seva serietat; i malgrat fer gala d’un gran virtuosisme pel que fa a la direcció, la pel·lícula no arriba a creuar la línia de l’exhibicionisme, l’autocomplaença o l’esperpent.
És (sobretot) la (trista) escassetat de productes que reuneixen tots aquests trets el que converteix la tercera pel·lícula de Damien Chazelle en una pel·lícula excepcional. I és la increïble facilitat que té el director per compaginar autoria i producte industrial el que converteix La ciudad de las estrellas (La La Land) en una obra excepcional. Perquè feia anys i anys que no vèiem una pel·lícula tan comercial i tan digna al mateix temps, feia temps que no sortíem del cinema taral·lejant melodies tan precioses i feia temps que els acomodadors no patien tant davant de la possibilitat que el cinema es convertís tot d’una en una sala de ball.

Deixa un comentari