Publicat el 20/12/2018

INTERPRETACIÓ Gemma Arterton , Dominic Cooper, Frances Barber, Marthe Keller, Montserrat Lombard
DIRECCIÓ Dominic Savage
DURADA 101 min
GÈNERE Romàntic / Drama

Un dels punts forts de La búsqueda de la felicidad és la brutal connexió que Dominic Savage aconsegueix establir entre les emocions de la protagonista i l’espectador: la cara de la Tara sembla un sortidor incontenible de sensacions. La sinergia entre càmera i actriu sembla irrompible. Això permet al director dibuixar cada seqüència amb total naturalitat, detall que ens porta a una altra de les grans virtuts del treball: la seva modèstia. Tot i que Savage no deixa de dir-nos coses durant tot el metratge, en cap moment pretén alliçonar-nos. El missatge és commovedor, precisament, per la seva transparència. I també per la valentia de presentar un tipus de relació entre personatges on la contenció té un pes tan important. Dit d’una altra manera, poques vegades hem vist seqüències on l’atenció recau amb tanta força en allò que no es diu.

Així mateix, tampoc no és gaire freqüent que un enamorament s’expliqui amb tanta naturalitat i alhora amb tanta emoció. Perquè Savage és dolç sense arribar a l’edulcoració i s’explica amb una subtil fredor que permet a la seqüència desmarcar-se de la morbositat. El director controla a la perfecció els silencis i sap com ser contemplatiu sense repetir-se. Així ho demostren tant l’escena esmentada com l’arrencada del seu treball: una introducció que, tot i el manierisme i el predomini de l’estètica, no resulta, a diferència de tantes de les que hem vist últimament, ni vàcua, ni reiterativa ni, el que és més important, innecessària. Un punt més a favor de la pel·lícula és que totes les frases que es pronuncien a The Escape (títol original) desprenen autenticitat. I el millor, i més difícil, és que la naturalitat amb què són pronunciades és directament proporcional al seu pes dramàtic.

També cal destacar l’encertada decisió de retratar el maltractament des d’una òptica poques vegades vista a la gran pantalla: la submissió pressuposada, donar quelcom per fet, l’aprovació sobreentesa. El personatge de Mark és el «pare de família» per excel·lència, és a dir, un marit que interactua amb la seva dona des de la pressuposició constant del consentiment. Tant en el terreny físic com en la presa de decisions, Mark subjecta amb força les regnes de la felicitat de Tara. Per això el diàleg entre tots dos resulta absolutament estèril, restant com a única alternativa el trencament unilateral. Una preciosa tesi per a una preciosa pel·lícula que no descuida cap aspecte: des del guió fins a la fotografia, passant per muntatge i banda sonora, tot desprèn brillantor en aquesta òpera prima de Dominic Savage.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala
www.cinemaldito.com

Deixa un comentari