La apariencia de las cosas
Direcció: Shari Springer Berman, Robert Pulcini
Interpretació: Amanda Seyfried, James Norton, Karen Allen, Natalia Dyer, Alex Neustaedter
Durada: 119 min / Gènere: terror, thriller
Shari Springer Berman i Robert Pulcini (American Splendor, 2003) compten ja amb una considerable llista de títols que contribueixen a la seva reputació. Divuit anys després del seu debut en la ficció es passen a Netflix, i ho fan amb un thriller, La apariencia de las cosas (Things Heard & Seen).
Ens situem a l’any 1980. La Catherine és una restauradora de quadres de Manhattan. Està casada amb en George, que acaba de ser contractat com a professor d’Història de l’Art en una petita universitat privada de Chosen, Nova York. Tots dos, juntament amb la seva filla de quatre anys, es muden allà per començar una nova vida a la granja Hale, on es donaran tota una sèrie d’esdeveniments i comportaments estranys que ens faran qüestionar l’aparença de les coses.
L’argument d’aquest film es basa en la novel·la d’Elizabeth Brundage All Things Cease to Appear, però el cert és que la manera de tractar la història a la pel·lícula dista molt de l’original. I és que el misteri que envolta aquesta cinta, el llibre ens el desvetlla tot just començar a llegir. Un misteri sense el qual aquesta pel·lícula quedaria exempta de tota intriga i interès.
El film és descrit erròniament com a thriller de terror sobrenatural per la importància aparent que els directors donen a la «presència incorpòria» que, probablement, mai no hauríem d’haver vist.
No és una història de fantasmes, de possessions ni maleficis, sinó de relacions, drama i pocs escrúpols, que l’espectador acaba mal interpretant en el desordre d’una sobredosi d’informació incompleta i innecessària, en un concert de subtrames inconnexes que condueixen a accions il·lògiques per part de personatges simples que gairebé no coneixem.
Hi ha tants fronts oberts en aquesta pel·lícula, que la part bona és que no ens permet avorrir-nos. Dues hores que passen volant fullejant les 500 pàgines d’un llibre, a base de llegir frases aïllades i sense fonament.
Si aquesta història fos una habitació, Brundage seria a dins. Berman i Pulcini, des de fora, observarien les parets de vidre tintat plenes d’ombres, tot intentant fer esbossos de fets importants que es resumeixen en pinzellades orfes sobre un film a l’oli, encara humit per la quantitat d’elements que s’hi sobreposen.
En resum, horror vacui.
Ariadna Lock
ariadnalock@gmail.com
