Publicat el 13/10/2004

Diu en Quim Monzó a La Vanguardia “Em molesten els càndids que asseguren que envellir és bonic”. Cal donar-li la raó, però també reconèixer que un no escull  envellir, sinó que en tot cas si continues vivint, t’hi trobes. La vida d’una persona cobreix diversess etapes, cada una d’elles diferent, que cal conèixer per treure’n el màxim profit. Avui dia l’envelliment és totalment desconegut, no hi ha referents històrics que t’ajudin a afrontar-lo. Suposa una etapa de llarga durada, que majoritàriament es resol vegetant, deixant passar el temps, mirant de passar-ho bé de la manera més tranquil·la possible. 
Quan una persona es jubila entén que entra en una etapa decadent, que no pot evitar, i això el porta a no pensar, a no voler aprofundir en la seva realitat i situació. Es produeix una espècie de ceguesa mental, una manca de percepció de la realitat,  que moltes vegades es comença a percebre després de 10 o 15 anys, que es consideren mal aprofitats, quan un s’adona que ha perdut el temps en no considerar l’envelliment com una aventura, que implica reptes i riscos, però també alegries quan un es proposa fer coses inimaginables.
Avui dia no hi ha cap etapa vital que sigui bonica, ni la joventut es pot dir que ho sigui si tenim en compte el seu alt percentatge de pacients de psiquiatria. En totes les etapes vitals és important el sentit de l’humor i sentir-se emocionalment útil i necessari, si més no per a la gent gran i això és possible aconseguir-ho. Una cultura sènior aposta per la creació de Consells Sèniors en cada municipi, necessaris per afrontar reptes personals en què cal tenir al darrere el suport d’altres persones, les d’una gran organització sènior.

“Una cultura sènior aposta per la creació de Consells Sèniors en cada municipi…”

Deixa un comentari