Jesús Arbués. Professor de secundària

Els seus alumnes reben contínuament premis pels treballs de recerca. En síntesi, quins han estat els més reconeguts o destacats?
La gent del nostre municipi sap el que passa diàriament a les portes dels instituts: que si fumen, que si hi ha hagut una baralla, que si… Sempre coses accidentals i de molt poc valor. Coses que passen i que no s’han d’amagar, que s’han de resoldre i evitar. Ara bé, les coses bones no arriben: pràcticament ningú no sap que alumnes de l’INS Vilatzara —amb els seus treballs de recerca en els darrers 8 anys— han estat presents a fires internacionals als EUA, el Brasil, Rússia, Abu Dahbi, Bèlgica, etc., on han rebut reconeixement i premis pels seus treballs d’investigació. Sense anar més lluny, aquest juliol hem tingut dos alumnes —Berta Plandolit i Darío Gonzàlez— representant els joves catalans al Parlament Científic Europeu celebrat a Manchester; al mes de març hem rebut com a centre el premi Recerca Jove que atorga la Generalitat de Catalunya a Centres educatius per la seva feina en el camp de la recerca; a principis de curs una alumna, Marina Masferrer, va guanyar el primer premi a Jóvenes Investigadores (certamen nacional organitzat pel Ministeri d’Educació) i el passat desembre la reina d’Espanya va concedir un premi nacional a un projecte del centre. Això només aquest curs.
De totes maneres el premi més important que hem rebut, des del meu punt de vista, ha estat el que va rebre aquest juliol el projecte de Pere Valls («Disseny i construcció d’una cadireta bascular i gatejador per a nens pluridiscapacitats»), un premi que ens van lliurar els pares i mares de nens amb diversitat funcional al Congreso de Bajo Coste y Tecnologias Libres celebrat a Albacete. Una recerca basada en fets reals. Un projecte que convido a conèixer. Estem molt contents d’aquesta feina, un projecte que ha estat seleccionat entre els 40 millors treballs d’investigació de tota Espanya i que participarà al Congreso de Jóvenes Investigadores de Málaga a finals de setembre del 2016.

Quins valors aporta a l’alumne la realització del treball de recerca?
La recerca és la primera oportunitat que tenen els nois/es a secundària d’estudiar allò que els agrada, i en això són fantàstics. Els estudiants, quan dediquen esforços a alguna cosa que els agrada, gaudeixen d’allò més. Les darreres aportacions teòriques sobre l’ensenyament parlen de treballar en projectes: un treball de recerca, un projecte de recerca… L’interès de l’alumne és la clau de la bona feina. S’ha de saber escoltar els alumnes, saber quins són els seus interessos, quines són les seves passions: una educació sense emoció no funciona. Un cop detectades les capacitats de l’alumne, l’únic que s’ha de fer és acompanyar-lo en el seu recorregut, orientar-lo, deixar-lo que vagi descobrint i aprenent. Hi ha alumnes molt brillants i els hem de saber potenciar.

La societat de les noves tecnologies en què estem immersos, demana canvis urgents en el sistema educatiu?
Totalment. El món educatiu està en plena crisi i les noves tecnologies han vingut per quedar-s’hi i estar presents a l’aula. Cal un nou disseny de les escoles, fins i tot arquitectònicament. Els centres educatius han de ser centres vius als municipis, però no només com a centres escolars. El paper de les escoles ha de canviar. El concepte de què s’aprèn a dins de les escoles ja no es vàlid: apostem per ciutats educadores.
Els recursos tecnològics s’han d’emprar dins del món educatiu d’una manera eficient allà  on aporti un valor afegit, però encara estem trobant el camí. Falten bones pràctiques, models d’èxit. Serà un camí dur, atès que els nostres joves consumeixen molt i creen molt poc.

La tecnologia i la ciència sembla que agafin un paper preponderant per damunt de les humanitats. En l’ensenyament actual cal un reequilibri entre ciències i humanitats?
Hi ha la idea que estudiar humanitats és més fàcil, que aquell alumne que no «serveix» per a coses «més importants» ha de fer humanitats. Per altra banda, la idea que «la ciència» és el futur no afavoreix gens a fer que es potenciï els estudis d’humanitats. Al Vilatzara hem rebut els darrers anys, de forma continuada, el primer premi en Ciències Socials (Humanitats) de la Fira Exporecerca Jove, que se celebra a Barcelona: rutes de vaixells que sortien de Vilassar (d’Andrea Pariente), la història emigrant d’una família gallega (Ruth Pérez), les cartes des del front de l’avi (Núria Casares), la història d’uns dibuixos infantils de la guerra civil (Maria Escolà), etc. Al nostre centre, les ciències socials estan molt ben defensades.
El que ha de quedar clar és que es necessiten canvis en els plantejaments educatius. No hi ha d’haver una diferenciació tan marcada entre una cosa i una altra. Quan es treballa per projectes no entrem a diferenciar àrees: tot va lligat.

S’està passant d’un ensenyament passiu, model més del passat, a un ensenyament proactiu. Cada cop més s’apunta cap aquí?
El paper dels educadors i de les escoles ha de canviar. Evidentment que el de les famílies i la societat també, i —atès que tot això és molt complex— estem en un terreny de redefinició constant. Estem en un període de convulsió total, un moment molt important per definir les línies d’actuacions als centres. Tenim clar que la millor manera d’aprendre és quan l’alumne fa, i més quan el que fa és significatiu per a ell o ella, però encara ens falten passos a fer; passos que no els ha de fer només el professorat: les famílies i les administracions hi han d’aportar el que els pertoca. Les clàssiques zones de confort han de canviar, els temps canvien.

Els mòbils generen un entorn en el qual no cal saber perquè n’hi ha prou de consultar. Però quins són els efectes secundaris de tota aquesta tecnologia en els joves?
La manca de bones pràctiques amb els dispositius mòbils fa que tothom estigui prou desesperat amb el consum (dependència) dels joves amb els smartphones. Cal que tot es calmi i que s’utilitzin les noves tecnologies d’una manera més coherent i més creativa. Jo soc partidari de deixar entrar els dispositius a l’aula; és una eina més que ens pot ajudar i que no podem prohibir. Ara bé, cal tenir clar quin ús li hem de donar, quan s’han d’emprar, quines apps necessitem, quines opcions ens ajuden i quines hem d’evitar.
Però l’ús i abús dels mòbils en els joves s’ha de regular des de casa, no només des del centre. No es pot delegar tot en el professorat. Tot va tan ràpid que ja tenim noves tecnologies que estan trucant a les portes dels centres: les realitats augmentades i virtuals. El que ens espera és apassionant.

Es demana a l’escola que faci un paper que han de fer els pares? Els pares d’avui en són conscients, d’això?
Les escoles han hagut de recollir moltes demandes que la societat ha delegat en els centres educatius. Hi ha hagut anys que als centres, en un sol curs, es feien tallers de sexualitat, educació vial, sobre la sida, educació econòmica, alimentació, informació sobre drogues i consums, ludopaties, emprenedories, etc. Per a moltes famílies encara funciona allò de «a l’escola ja t’ho explicaran…» i s’ho treuen de sobre. Els centres han fet un esforç molt gran per compensar el que la societat ha abandonat, cal tornar a situar els valors i les responsabilitats en els llocs que toca.
En algun moment s’haurà de reconèixer l’esforç enorme que està fent l’escola per compensar aquesta falta de valors a la nostra societat on es premia la vulgaritat, la immediatesa sense esforç i la falta de respecte.

Bullying i pederàstia són dos termes que estan empastifant l’escola aquests darrers temps. Com combatre-ho?
Quant a la pederàstia, tolerància zero: denúncies i actuacions immediates. Els nois i noies han de tenir la confiança en el professorat per comunicar qualsevol irregularitat que detectin; les direccions haurien d’actuar amb tota la contundència possible.

El tema de l’assetjament escolar és molt complex i requereix, en primer lloc, una formació del professorat per poder detectar el que pot passar, i especialment saber com s’ha d’actuar. L’ajut de personal qualificat en temes conductuals ajudaria molt a trobar solucions i buscar mediacions immediates en detectar el més mínim indici.

El domini de les llengües amb més espai comunicatiu i mercat, com l’anglès o el xinès, per exemple, és una de les claus en l’ensenyament actual? Cal harmonitzar-ho amb la llengua i la cultura de proximitat, cas nostre el català?
El català està en perill, ho ha estat en els darrers anys i es manté en aquella situació de «s’ha guanyat les aules però s’ha perdut el pati». Cal una formació i un coneixement més potent en la nostra cultura. Evidentment estudiar anglès o altres idiomes sempre ajuda. Potenciar el català no és incompatible amb potenciar els idiomes.

Cal fomentar més l’intercanvi amb alumnes d’altres països, dins el context del món global en què vivim?
Els intercanvis són necessaris, les criatures aprenen molt unes d’altres. No cal fer intercanvis obligatòriament amb països estrangers, es poden fer amb centres més propers.
Aquest passat curs vàrem fer diferents intercanvis a l’institut i un d’ells va ser amb alumnes d’un centre de Móstoles (Madrid). També es va participar en el «clàssic» intercanvi amb un centre d’Alemanya i estem dins del projecte Erasmus+ amb una desena de centres europeus. Tot això aporta valors al centre i unes experiències molt bones per als alumnes.

Com visualitza vostè l’escola del futur?
A les escoles tenim el material humà per fer centres actius i innovadors: bon professorat, alumnes brillants, direccions compromeses i associacions de mares i pares d’alumnes actives. L’administració haurà d’entendre en algun moment que això de l’educació és MOLT important. Cal trobar com potenciar aquest gran motor de canvi i de futur que és el món educatiu.
El nostre entorn canviarà a partir dels canvis educatius. Un país més lliure serà aquell que tingui més formació, més educació, més respecte pels altres. I les escoles tindran un paper determinant.

Per una escola pública i de qualitat.