Publicat el 19/11/2014

INTERPRETACIÓ
 Matthew McConaughey, Anne Hathaway, Jessica Chastain, Bill Irwin, John Lithgow, Casey Affleck, David Gyasi, Michael Caine, Matt Damon
DIRECCIÓ Christopher Nolan
DURADA 169 min
GÈNERE Ciència-ficció / Drama / Aventures

Si una cosa no se li pot negar a Christopher Nolan és la seva determinació a l’hora d’escollir projectes atrevits i esforçar-se perquè, en l’acabat final, tant l’autoria com la comercialitat convisquin amb la màxima harmonia. I, en la majoria dels casos, el director aconsegueix aquest propòsit. El problema és que el potencial dels projectes escollits sempre acaba xocant amb el tractament infantil i poc profund que aquest exerceix sobre ells. Nolan confon comercial amb convencional; temorós, pel que sembla, que una reflexió massa complexa pugui allunyar els seus treballs dels multicines. Això era el que passava, per exemple, amb Origen: la complexitat del món dels somnis i l’aspecte oníric, tot l’àmbit de la condició abstracta −tan propícia a la suggestió molt més que a la sentència−, quedava reduït a l’exposició d’un escenari, plantejat en una sèrie de plataformes que es distribuïen en una estranya jerarquia temporal. I, per si un cas, que fumin uns quants trets.
En el cas d’Interstellar passa una cosa semblant. Tanmateix, aquesta vegada Nolan sembla més segur de si mateix, almenys formalment: ja no hi ha necessitat de persecucions, ni de tirotejos. ni d’un muntatge pretesament dinàmic. El narrador no té pressa, remarca els moments importants i apunta amb un parell de pinzellades els que són transitoris. Un detall que donaria a la pel·lícula una altíssima puntuació, si no fos perquè, en el fons, Interstellar segueix sent el somni d’un nen que juga a portar al seu terreny infantil una reflexió massa complexa (cosa que fa pensar en el cas recent de Lucy). I aquest fet, per desgràcia, es manifesta sovint: pensem en la xarona seqüència de comiat entre pare i filla, en els capritxosos detalls que Nolan es cuida de sembrar a l’inici per recollir-ne el fruit al final (per exemple, aquella paraula, «queda’t», pronunciada en el primer acte com una petició intranscendent, i reciclada, en el tercer, amb una relectura absurda). I, especialment, en el reduccionisme cursi i convencional amb què pretén convèncer-nos que l’amor és l’explicació definitiva per a tota reflexió existencial.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari