Publicat el 13/04/2011

DIRECCIÓ: Charles Ferguson
DURADA: 120 min

Inside Job és un documental sobre les causes de la crisi financera internacional que ens afecta des de fa més de tres anys. Explica de manera clara i precisa la desregularització dels mercats i l’entramat de crèdits, hipoteques, productes financers i assegurances que van provocar aquesta moderna febre de l’or.
Per aconseguir aquesta claredat, Charles Ferguson es val de tot tipus de recursos, com poden ser gràfics, diagrames, imatges d’arxiu, música i, sobretot, entrevistes (amb la inclusió d’un rètol informatiu en el cas dels qui han declinat fer declaracions, com a segell d’honestedat per part del director). El to eminentment seriós no treu que, de tant en tant, se’ns escapi el riure, de tan absurdes com resulten les paraules d’alguns dels implicats directes de tot aquest terrabastall, però de seguida el somriure queda congelat en veure la poca vergonya amb què actua aquesta gent.
Així doncs, Ferguson s’allunya de l’estil Michael Moore (potser més irònic, però també més demagog), en part gràcies al seu estatus (va ser un emprenedor important en l’àrea de la informàtica als anys 90) que li permet arribar a entrevistar-se amb gent a la qual Moore mai no tindrà accés, i fer preguntes amb la precisió de qui ha format part d’aquell món.
Així com la pel·lícula té els millors moments en les entrevistes, els menys aconseguits són els drames personals que simbolitzen la part més humana de la crisi. Les situacions, molt dramàtiques és clar, s’allunyen de l’objectiu concret del film.
Són seqüències totalment innecessàries tenint en compte que, amb l’abast de la crisi, qui més qui menys coneix algun cas semblant, i uns pocs exemples no serveixen per fer-se una idea de la magnitud de tot plegat.
Un altre tema que no s’ha aprofitat bé és el cas d’Islàndia (potser per qüestions temporals, el documental probablement estava enllestit abans de l’anomenada “revolució silenciosa islandesa”), tot un exemple de com reaccionar a la crisi, fent fora el govern en bloc, constituint-se en assemblea ciutadana, suspenent el pagament del deute extern de l’Estat, prohibint el rescat dels bancs i obrint processos penals contra els responsables de la crisi al país. Una revolució que no ha tingut el ressò que es mereix i al film ni es menciona, tot i utilitzar l’exemple d’Islàndia com a paradigma de la crisi global.
Evidentment, és un producte més a prop del reportatge periodístic, amb voluntat alliçonadora i de crítica política i socioeconòmica, que d’un treball d’observació o un assaig on el més important és el punt de vista de l’autor. Això no és un demèrit, tot i que el cabreig del director sigui massa evident, però és que de vegades la indignació fa impossible l’objectivitat.

Deixa un comentari