Publicat el 12/06/2013

INTERPRETACIÓ
Evelyne Brochu, Sabrina Ouazani, Sivan Levy, Yousef ‘Joe’ Sweid, Hammoudeh Alkarmi, Zorah Benali, Carlo Brandt,
Marie-Thérèse Fortin, Ahmad Massad, Yoav Donat
DIRECCIÓ Anaïs Barbeau-Lavalette
DURADA 101 min
GÈNERE Drama

Chloé és una jove ginecòloga que treballa com a voluntària en un camp de refugiats palestí. El seu allotjament es troba en territori israelita, de manera que per anar a treballar cada dia ha de creuar el mur que separa tots dos territoris. No es tracta solament d’un assumpte laboral, ja que una de les seves pacients és al mateix temps una gran amiga seva, per la qual cosa gairebé acabarà passant més temps en territori Palestí que a Israel. Com és previsible, Chloé aviat començarà a sentir empatia envers la causa palestina, però aviat xocarà amb un dur aprenentatge: identificar-se amb un conflicte no implica poder resoldre’l.
Ava, l’amiga de Chloé, té una família com qualsevol altra… excepte per l’intens núvol de terror que planeja per sobre de la seva quotidianitat: en qualsevol moment un sobtat conflicte militar mal resolt pot posar fi a la seva existència. I en aquest aspecte, la directora canadenca ens proporciona una magnífica reproducció de l’ambient d’inseguretat que es viu actualment a Palestina, una situació de desigualtat social i nerviosisme constant on fins i tot la persona més pacifista pot acabar convertint el seu cos en una arma explosiva, temorosa que altres hi trobin una utilitat pitjor.
Chloé respira diàriament aquesta angoixa de sentir que la vida d’un poble es troba en mans alienes, i el seu desig d’ajudar sense implicar-se es veu obstaculitzat per la trista realitat que l’envolta, que converteix en còmplice a tot ésser inactiu. I és el saber que en un context semblant qualsevol persona actuaria de la mateixa forma el que fa que la jove voluntària caigui en una profunda crisi d’identitat, ja que de sobte pot sentir com aquesta creença occidental de ser capaç de solucionar tot conflicte aliè és dinamitada en mil bocins. I en això consisteix la tesi: en una lliçó d’humilitat per als occidentals que té com a objectiu demostrar que, per desgràcia, no tots els conflictes se solucionen fàcilment i molt menys de manera diplomàtica.
La identificació amb la causa, les accions extremes que hom jura no fer fins a trobar-se davant la situació i la pedanteria occidental que pretén poder resoldre tots els conflictes externs són els tres temes que tracta Anaïs Barbeau-Lavalette en la interessantíssima Inch’Allah. I ho fa en una pel·lícula que es presenta com una fidel reproducció gens maniquea d’una situació tan creïble com trista; amb una ben emprada càmera en mà que captura el necessari per fer-se entendre sense recrear-se en la misèria, però també sense obviar la tragèdia. I és que no és gens difícil imaginar que a Palestina s’hi visqui un dia a dia molt semblant al que ens descriu la prometedora cineasta Anaïs Barbeau-Lavalette.

 

Martí Sala
marti_1988@hotmail.com
Compte Twitter: @1988_sala

Deixa un comentari