Harry Potter i l’Orde del Fènix

Ja tenim aquí la cinquena entrega del mag juvenil. Jo he llegit (i he vist) les quatre anteriors, però aquesta encara no la coneixia. És un fenomen curiós allò d’“agafa fama i…”, perquè J. K. Rowling ho va encertar, és evident, però… Carai, potser no n’hi hauria per a tant! Doncs mira, aquest és el llibre més llarg dels cinc, es venen com si els regalessin, i els jovencells… i els no tan jovencells, l’han llegit però esperen amb ànsia la pel·lícula que, vés per on, és menys llarga que les altres. Això vol dir que els guionistes s’han hagut d’esprémer el cervell per sintetitzar, el que fa que no quedi pas tot clar, però quan el president del Consell dels Mags admet que en Harry tenia raó, esclata un aplaudiment. “Ja era hora”, crida la sala, tots (o quasi tots) ho sabien i estaven impacients esperant-ho.
Ja vaig comentar la vegada anterior que les successives aventures van sent cada vegada més fosques, més enterbolides.
L’autora va ficant al món dels mags que s’ha inventat, en els mateixos esdeveniments i problemes que els “mugles”, que venim a ser la gent com vostè i jo, per exemple. L’altra vegada també ballaven en una discoteca molt característica, però discoteca, i organitzaven una mena de Jocs Olímpics de competició entre els bruixots. Ara copia els problemes polítics. El ministre de Màgia té por del director de l’escola de Hogwarts, el venerable Dumbledore (Michael Gambon) i li fica una professora nova de Defensa Contra les Arts Obscures (Imelda Staunton) que es vol fer la simpàtica i, tot rient, rient, comença a establir normes dictatorials. Entre els alumnes es va creant una atmosfera d’opressió, molt semblant al que veiem ara en els diaris entre governs i oposicions.
A més a més, en Harry es fa de l’Orde del Fènix que Dumbledore ha fundat i té per objecte lluitar contra Lord Voldemort, el Senyor del Mal i enemic del nostre heroi des d’un principi. Es produeix una batalla entre els mags utilitzant les varetes màgiques que queda notablement ridícula, però… És el món màgic, que viu com el dels “mugles” però paral·lel i per això no es troben mai. Tota aquella frescor juvenil del començament s’ha anat perdent. Harry, Ron i Hermione són més grans i les seves aventures han de ser més adultes. Si la sèrie hagués començat per aquí, probablement no hauria tingut el mateix èxit, però ja té els seus moltíssims incondicionals enganxats i s’ho passen bomba mentre mengen crispetes i beuen Coca-Cola. (I no vull pas dir que tots siguin joves, eh!)