Gainsbourg (Vida de un héroe)

Ja he expressat en alguna ocasió la meva opinió quant als anomenats biòpics en general. Em sembla que les limitacions del mateix gènere condemnen els films a ser una sèrie d’anècdotes lleugerament lligades entre si.

En el cas concret de Gainsbourg, Joann Sfar (que adapta el seu propi còmic basat en la vida del personatge) juga amb elements fantàstics i onírics per intentar allunyar-se del classicisme que acompanya aquestes pel·lícules. A l’inici avisa, fins i tot, que es tracta d’un conte. Així i tot, el film no deixa de ser un seguit d’anècdotes entorn de la figura de Gainsbourg a mode de “moments més importants a la vida” que fan una mena d’estudi psicològic del personatge.

El títol ens recorda que Gainsbourg és tot un símbol, una icona immortal, sobretot per als francesos, però la pel·lícula se centra tant en el personatge que l’aïlla de la societat en què viu (excepte en un parell d’ocasions comptades), de manera que si un no coneix la història francesa del s. XX probablement no sabrà interpretar bé algunes de les situacions. Sembla una pel·lícula dirigida exclusivament als francesos, quan la figura de Gainsbourg va traspassar fronteres i ha influït en artistes de tot el món.

També trobo que l’alter ego animat que acompanya el protagonista durant quasi tot el metratge no té gaire més utilitat que ser original, i ni tan sols això. Al cinema, justament, no cal acudir a personalitzacions de la consciència, ja que el llenguatge cinematogràfic és ben capaç d’endinsar-se en els pensaments més profunds dels personatges, encara que d’una manera no tan prosaica com ho pot fer una mena de dimoniet (gegant en aquest cas) parlant a l’orella. Em sembla un recurs fàcil que, a més, aconsegueix un efecte indesitjat com és distreure del que importa: el protagonista.

No vull deixar de parlar dels actors, sobretot del protagonista. Eric Elmosnino fa por. És tanta la semblança, tant física com gestual i vocal, que em va donar un calfred. Les actrius, la veritat és que em costa avaluar-les objectivament. Laetitia Casta com a Brigitte Bardot no m’agrada, em sembla massa basta, massa contemporània. Lucy Gordon, que malauradament es va suïcidar temps després de finalitzar el rodatge, tampoc no encaixa del tot amb l’espontaneïtat fresca que transmetia Jane Birkin (deixant de banda que la bellesa de l’anglesa és difícilment igualable).

Segurament tot aquell a qui agradi Gainsbourg anirà a veure-la i en gaudirà, però no és una pel·lícula que deixi marca.

Diego Castañeda
diegocritico@gmail.com